Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  minvar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MINVAR v. tr. i intr.
Disminuir.
|| 1. tr. Fer menor; cast. amenguar, disminuir. No corromp sa forma ni la minva ni la crex, Llull Cont. 325, 5. Cové lavòs minvar la caliditat ab los refredants, Cauliach Coll., ll. iv, pt. 1a, c. 1. El cèrcol de foc minvà son moviment, Pons Com an. 16. Especialment: a) Fer disminuir la mitja o mitjó per fer-li la puntera o la talonera; cast. menguar.b) ant. Restar, sostreure una quantitat d'una altra. L'altra sciència és aritmètica, que mostra multiplicar, minuar, comptar e mediar, Sermons SVF, ii, 235.
|| 2. intr. o refl. Devenir menor; cast. menguar, disminuir. Fa aquest do sens que no'n minua de si mateix, Llull Gentil 146. E coga tant tro que minue dos dits, Flos medic. 57 vo. La fortalesa de son ànim anà minvant, Pons Com an. 166. Els llums minvaven de claror, Galmés Flor 89. Per lo qual en ells caritat se minuaua e crueltat crexia, Llull Felix, pt. viii, c. 22. No poch hom conèxer que les racions se minvassen de res, Muntaner Cròn., c. 177. Especialment: a) Baixar de nivell les aigües de la mar, el corrent d'un riu, etc. «El pou ha minvat molt amb aquesta secor». Com foren les aygues mimvades en lo món, romàs la archa en Ermínia, Serra Gèn. 17.
    Fon.:
mimbá (or., occ.); miɱvá (bal.); miɱváɾ (Cast., Al.); mimbáɾ (Val.). Més vulgarment, es pronuncia bimbá (or., occ.).
    Etim.:
del llatí vulgar *minuare, var. de minuere, mat. sign.