Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mirall
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

MIRALL m.: cast. espejo.
|| 1. Làmina de metall polit o de vidre revestit per darrera d'una capa metàl·lica, la qual làmina forma imatges per reflexió dels raigs de llum que hi incideixen. En axí com lo mirall vertader significa vertaderament les figures qui a ell se representen, Llull Cont. 315, 13. Leva'm aquell mirall petit, Metge Somni iii. Hun mirall penjat sobra lo taulell, fet de àmber, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 419). Servint-li de mirall l'aigua clara de la cèquia, Rosselló Many. 96. Clar o net o llis com un mirall: es diu d'una cosa molt neta i clara.
|| 2. fig. Allò que dóna la imatge d'alguna cosa. La cara és mirall del cor, Cases A., Poes. xiv. Mirall dels meus ulls, o Mirall meu: nom afectuós que es dóna a fills o a persones molt estimades (Mall.). «Dissabte sa meva nina | dirà: Mon pare, ¿què em duis? | —Oh mirall de los meus uis! | te duc una terrolina» (cançó pop. Mall.). Especialment: a) Exemple; cosa que serveix d'exemple. Mirar-se dins el mirall de tal o tal persona o cosa: prendre'n exemple. Bo exempli e mirall lur havia tramès, Llull Blanq. 20. Mirall de dolor só feta a totes les gents, Villena Vita Chr., c. 226. Que fou, abans que bisbe, mirall de cavallers, Canigó i.
|| 3. Objecte que per la seva lluentor s'assembla a un mirall reflector d'imatges. a) La part lluenta de l'estoig dels llescadors de suro, produïda pel refrec dels dits (St. Feliu de G.).—b) Làmina brillant que, ferida pels raigs del sol, serveix per a atreure mussols i aloses o altres ocells i caçar-los (Palamós).—c) Fer mirall la mar: formar-se clapes clares en la superfície de la mar en desfer-se l'escuma de les ones, de manera que es veuen bé els peixos que neden per sota l'aigua (Manacor).
    Loc.

Tenir una cosa a mirall: tenir-la exposada sols perquè sia vista (expressió usada en el segle XV, segons Aguiló Dicc.).
Mirall: llin. existent a Barcelona i València.
    Refr.
—a) «La cara és mirall del cor»: es diu perquè en la cara es solen manifestar les passions.—b) «La llengua és el mirall del ventre»: aforisme mèdic.—c) «Dona jove, mirall de merda»: perquè les dones joves solen tenir infants i es veuen obligades a fer-los nets sovint.—d) «¿Què farà el cec amb el mirall?»: significa que els assumptes han de posar-se en mans dels professionals, dels qui hi entenen, i no confiar-se als ignorants.
    Cult. pop.
—Referent als miralls hi ha tres supersticions principals: a) Es molt dolent fer que un infant menut es miri dins el mirall, porquè corre el perill de tornar-se boig.—b) A mitja nit del dia de sant Joan, al qui es posa davant un mirall a les fosques, li surt la imatge d'aquell o d'aquella amb qui ha de casar-se (Empordà).—c) Quan es trenca un mirall fortuïtament, es considera presagi d'una desgràcia important.
    Fon.:
miɾáʎ (Barc., Tarr., alg.); miɾáј (or., bal.).
    Var. ort.
ant.: miral (Leuda Coll. a. 1249; doc. a. 1410 ap. Alós Inv. 26); mirayl (Llull Gentil 207); miray (doc. a. 1489, arx. Cúria Fumada de Vic).
    Intens.:
—a) Augm.: mirallàs, mirallarro.—b) Dim.: mirallet, miralletxo, miralleu, miralliu, miralló, mirallonet.—c) Pejor.: mirallot.
    Sinòn.:
— || || 1, 2, espill.
    Etim.:
del llatí vulgar *mīracŭlu, mat. sign. || 1, derivat de mīrare ‘mirar’.