DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MONA f.
|| 1. Simi del gènere Cercopithecus, de devers 60 cm. d'alçada, pèl bru groguenc i cua no molt llarga; per ext., vulgarment, Simi en general; cast. mona, mono. Són alimanyes, | serp tortuosa | són e rabosa, | mona, geneta, Spill 7701. Criança ni res no guarden | y'ls fan gestos com a mones, Flor d'Enam. 34. Escarnint sos tràfechs com una mona, Pons Auca 13.
|| 2. fig. Persona que imita sovint les coses que altres fan; cast. mona. a) Fer mones: fer ganyotes (Grandó Voc. ross.)
|| 3. Borratxera; cast. mona. Me dugué an es Caputxins a dormir la mona, Roq. 28.
|| 4. Tornar-se mona: desdir-se o mancar a la paraula donada; cast. desdecirse, no tener palabra.
|| 5. En el joc de cartes: a) Sota que queda al final en la mà d'un dels jugadors i li fa perdre el joc; baleu o sota d'oros; cast. mona.—b) El jugador que perd perquè queda amb la sota indicada.—c) El joc en què es perd per la dita circumstància.
|| 6. Nansa petita feta de xarxa (Barc., Costa de Ponent).
    Loc.—a) Casar-se un gat amb una mona: casar-se dos ximplets o mancats de seny (Empordà).—b) Quedar fet (o corregut com) una mona: quedar burlat (val.).
    Refr.—a) «Molt sap la mona, i més qui l'agafa»: significa que no ens hem d'avanar de saber més que un altre.—b) «Encara que es vesteixi de seda, la mona mona se queda»: es diu per aquells que van ben vestits però són mancats de seny, d'educació, etc.—c) «Les afaitades, de dia són dones y de nit són mones»: vol dir que les dones que es pinten i afaiten molt, quan ve la nit i es lleven els afaitaments queden reduïdes a molt poca cosa.
    Fon.: mónə (or., bal.); mónɛ (Ll.); móna (val.).
    Sinòn.: maimona, bugia, moneia, moneca.
    Etim.: probablement de l'àrab o persa mai̯mon, mat. sign. || 1.

2. MONA f.
|| 1. Pastís de diferents formes, generalment guarnit d'un o més ous durs, que es menja per la festa de Pasqua florida (or., occ., val.); cast. mono, hornazo. Vós dejunàs contra'l Satan que'ns mina, | ara paschau ab Déu la dolça mona, Francí de Castellví (Trobes V. Maria, 105). Es este lo dia de les mones: redoles de pasta bona, guarnides d'ous, Moreira Folkl. 575.
|| 2. Pilot ample d'excrement (Tortosa, val.).
    Cult. pop.—La mona de Pasqua és un obsequi que es fa per Pasqua florida als infants (fillols, néts, nebots o fills, segons les comarques) en tot el Principat de Catalunya i en el País Valencià; en canvi, és un costum desconegut a les illes Balears. La mona sol consistir en una coca o pastís rodó i caramullut, que porta un ou o molts d'ous durs, amb la closca, encallats dins la pasta de farina; en certes regions el pastís té la forma d'algun objecte o animal, d'una gallina, d'un simi, d'un minyó, etc. En el País Valencià existeix el costum d'anar la família o les colles de fadrins i fadrines a menjar-se la mona al camp amb molta gatzara, i a més del pa-socarrat i ous durs, es berena d'enciam i d'un embotit especial molt prim, anomenat llonganissa de Pasqua. En el Pla d'Urgell es distingeix la mona de casa, elaborada per les dones a casa seva i consistent en una coca voltada d'ous i recoberta de llavors d'anís, i la mona d'adroguer, que es fa a casa del confiter i consisteix en una tortada gran que en porta una altra de més petita a sobre, i totes dues recobertes de blancs d'ou i voltades d'ous durs a la part inferior. A la comarca de Biar la mona és una tonya guarnida d'un o alguns ous. Mona tapada: coca que forma una cavitat coberta, dins la qual hi ha trossos d'ou dur i de confitures (Ulldecona). Mona del Roser: la mona colossal, feta de diverses dotzenes d'ous, que la confraria del Roser rifa per Pasqua (Borges Bl.). Mona de vent: espècie de coca molt esponjosa (Vila-real).
    Loc.—a) Dur com un ou de mona: dur d'enteniment, que difícilment comprèn les coses.—b) Pensar en la mona de Pasqua: estar molt distret, no posar atenció al que diuen o fan. L'home... sempre pareixia no tocar en cel ni en terra, pensant en la mona de Pasqua, Rond. de R. Val. 20.
    Fon.: mónə (or.); mónɛ (Ll.); móna (Tortosa, val.).
    Etim.: hi ha qui la relaciona amb mona ‘simi’, fundant-se en la forma de simi que es dóna a certes mones de Pasqua; però segurament aquesta forma de simi es dóna al pastís precisament per justificar el nom de mona, i no perquè el mona ‘simi’ i el mona ‘pastís’ tinguin el mateix origen. Sembla concloent l'opinió de M. Bataillon, segons la qual, mona ‘pastís de Pasqua’, igual que el portuguès monda, ve del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica’ (cf. J. Coromines en BDC, xxiv, 51). La forma portuguesa s'oposa a l'opinió d'Asín que deriva mona de l'àrab mūna ‘provisions de boca’ (Al-Andalus, ix, 34).