DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MONJO o MONGE m.
|| 1. Individu que viu subjecte a la regla pròpia d'una orde religiosa en una casa de comunitat fora de la població; cast. monje. Sent Gregori que un monge fo, Hom. Org. 5. Los monjes veg que fan habitacions en locs agrests, Llull Cont. 110. Los monjos se levaren a matines, Llull Blanq. 52. No és dels monjos de blanch hàbit | la conhortant oració, Llorente Versos 150. Monjos blancs: monjos de l'orde de Sant Bernat. Monjos negres: monjos benedictins.
|| 2. Escolà adult de la catedral (Tortosa); cast. sacristán. Jaquesch al rector son dret, III sous; it. al monjo | sou, doc. a. 1452 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. Biga que va col·locada verticalment des del tirant fins al vèrtex d'una encavallada (Bagà, Plana de Vic, Manresa, Cardona, Solsona); cast. pendolón. En fer un monge en la torre del castell de la dita vila, doc. a. 1471 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 4. Post que hi ha en les portes d'una fulla per a separar dos plafons (Igualada).
|| 5. Braseret d'escalfar el llit (Rosselló).
|| 6. Grell de taronja (Camprodon, Llagostera); cast. gajo.
|| 7. Manada d'estopa de cànem pentinat (Inca, Mancor, Sineu).
|| 8. Ampolla de certa forma? XXI monjos de vidre, doc. a. 1783 (Aguiló Dicc.).
    Refr.—a) «O tots monges o tots canonges»: es diu per indicar que cal observar la justícia sense accepció de persones (Gandesa, Tortosa, Val.).—b) «Monjos i polls, mai són sadolls»: perquè els polls sempre volen menjar i els frares sempre solen pidolar almoines (Plana de Vic).—c) «No hi ha pitjor abat que el qui monjo ha estat».
Monjo: a) Llin. existent a Cornellà, Pals, Igualada, Martorell, Granollers, Sabadell, Orpí, Barc., Anglesola, Val., Albaida, Alberic, Cullera, Oliva, Pego, Dénia, Beniarrés, Al., Parsent, Mall., Men., etc.—b) topon. Els Monjos: poble que amb Santa Margarida forma un municipi en l'Alt Penedès. Es Monjos: alqueria del terme de Porreres (Mall.).
    Fon.: móɲʒu (Prada, Prats de M., Camprodon, Cadaqués); mɔ́ɲʒu (or.); mɔ́ɲʤo (occ.); mɔ́ɲʤe (Tortosa, Cast., Al.); mɔ̞́ɲʧe (Val.); mɔ̞́ɲʒo (Mall.); mɔ̞́ɲʒu (Men.).
    Var. ort. ant.: mongo (Carbonell Ex. Joan II, c. 74).
    Etim.: del llatí vulgar monĭcu, var. de monăchus, mat. sign. || 1 (originàriament, ‘home solitari’).

MONJÓ
Llin. existent a Barc., Pinell, Arboç, etc.