Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. nas
veure  2. nas
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. NAS m.: cast. nariz.
|| 1. Òrgan de l'olfacte, consistent en dues cavitats revestides interiorment d'una membrana mucosa i que comuniquen posteriorment amb la faringe; la part prominent de la cara, entre el front i la boca, on hi ha els dos forats pels quals les fosses nasals comuniquen amb l'exterior. A les orelles dóna oyment e sentiment, e al nas dóna odorament e sentiment, Llull Cont. 320, 17. Un hom ab les sues dents arrenchà lo nas a son pare, Genebreda Cons. 131. Nas de patata, nas de pebrot, nas de pirrossa, nas de catxiporra, nas de trompa, nas de tenora, nas de carxofa, nas d'alberginia, nas d'apagallums, nas de verro: noms satírics que es donen al nas molt gros, desproporcionat amb les dimensions de la cara. Nas de cigró: nas massa petit. Nas aquilí, nas d'àguila, nas aguilenc, nas de xuta, nas de xibeca, nas de xoriguer, nas de xúric, nas de trinxet, nas de lloro, nas de moixeta, nas de perroquet, nas de cotorra, nas de rei: nas de corba molt pronunciada i amb la punta cap avall. Nas d'egua: nas curt i aixafat. Nas de cirera, nas de cadireta, nas de croca: nas rodonenc i acabat amb una boleta. Nas pla, nas xato, nas camús, nas rom: el nas curt i de forma aplanada. Nas rom o esplanassat: nariz romo, Nebrija Dict. Nas eixerit, nas arromangat, nas arrufat, nas arreveixinat, nas de pera: el que té el cap alçat. Nas ratat: el que està com gravat o rosegat. Nas de setrill: forma especial del nas d'una cabra, poc sortit, que té poc sobrenàs (Mall.). Cap del nas: la punta o porció més sortint de la prominència nasal. Parlar de nas, o de cap de nas, o amb el nas: parlar deixant sortir l'aire pel nas, amb timbre nasal. La Vicària... ab una veu prima y de cap de nas li digué, Penya Mos. iii, 208. Arrufar el nas: fer una contracció del nas en senyal de desplaer, desaprovació, menyspreu, etc. Esclatar-se el nas: produir-se una hemorràgia nasal. Portar el nas ple: tenir-lo molt abundós de moc. Treure el nas: guaitar, deixar-se veure per una obertura, per damunt un obstacle, etc. El sol que tot just treia el nas allà baix de tot, Víct. Cat., Ombr. 73. a) pl. Narius. Què és això que us ix pel nassos?, Maragall Enllà 36.
|| 2. Olfacte; facultat de percebre les olors. Tenir bon nas, o el nas fi, o esser fi de nas: percebre fàcilment les olors més subtils; fig., adonar-se fàcilment de les coses, endevinar-les, sospitar-les encertadament. Gos de bon nas pera la cassa de pèl, Lacavalleria Gazoph. Les moneyetes que tenien bon nas... sentiren depressa l'oloreta de les figues, Penya Mos. iii, 95. Pegar al nas: arribar a l'olfacte. «Ja m'ha pegat en los nassos l'oloreta del suquet». Sentir de nas, o de cap de nas: sospitar, adonar-se, endevinar les coses. Perills no temen | sentints de nas, Spill 207. Hi tostemps les dones lo senten de nas, Proc. olives 1906. Nas de gall: totxo, babau (Griera Tr.). Nas de finel·la: llaminer, golós (Puigcerdà). Nas de fura: persona que tot ho tafaneja. Nas d'escornifleta: el que es fica per tot i tafaneja molt (Bolvir).
|| 3. fig. Peça o tros de peça sortit, i especialment la que forma angle amb l'objecte d'on surt o de què forma part. Especialment: a) El tros que surt fora d'un pla de paret perquè serveixi de suport provisional quan es fan bastiments (Mall.).—b) Agafador d'una cobertora d'olla, de topí, etc. (Camp de Tarr.).—c) La punta anterior de l'esclop (Solsona).—d) La punta de l'esclopet de segador.—e) Bec del llum d'oli. Tenir el nas fred, un llum: esser mal d'encendre un llum d'oli mentres no s'hagi escalfat un poc el ble.—f) Clau torçut que hi ha dins la llançadora, pel qual passa el fil per evitar que es desenrotlli massa de pressa (Sta. Col. de Q.).—g) En les màquines jacquard de doble grifa, petita peça de filferro doblegat en forma de V, amb els extrems formant anella, que es penja en els dos ganxos moguts per una mateixa agulla, per a dur penjades les bagues de cordill que sostenen les arcades.—h) En la filatura del cotó, peça triangular de ferro que guarneix tota la superfície del corró porcupina en el batan obridor (Pons Ind. text.).—i) Peça de forma excèntrica, usada en la composició dels dibuixos d'una classe de maquinetes de llisos, pròpies del teler mecànic, que van col·locades a terra, al seu costat (Pons Ind. text.).—j) Combinació d'un paper doblegat i lligat damunt un bocí de canya, que solen fer-se les passadores de pintes per a teixir, i de muntures jacquard per agafar-hi els fils d'ordit a mesura que els van passant col·locant-los entremig del paper i de la canya (Pons Ind. text.)—l) Porció de canya de la filosa situada més amunt del ventre (Mall.).—m) Peça de ferro o de fusta, fixada a la paret o al bastiment, i que té un encaix dins el qual es subjecta la balda en tancar la porta.—n) Mamelló o prominència que ocupa la part central i superior de la baldufa de jugar (Camp de Tarr.).—o) Extrem superior de cadascuna de les dues costelles de la collera (Mall.).—p) Extrem anterior de l'espigó de l'arada, on es posa la clavilla (Mall., Men.).—q) Extremitat corbada de la fulla del dall o gatzoll (Empordà, Garrotxa, Mall., Men.).—r) Extrem anterior de l'escala del carro de parell (Mall.).—s) Espirall obert damunt la boca del forn per a treure la volada i perquè pugui respirar (Súria, Sta. Col. de Q., Falset).—t) pl. Forats fets a la xemeneia perquè l'aigua de la pluja no caigui al foc (Vila-real).—u) Nas de marrà: ganxo de ferro damunt el qual es deixa caure la balda o el baldó per a deixar la porta tancada (Sta. Eulàlia de Puig-oriol, ap. BDC, xx, 280).—v) Nas de jueu: esqueix a la roba, de forma aproximadament triangular. Aqueix arn t'hi farà un nas de juheu, Víct. Cat., Sol. 55.
|| 4. a) Home que badoca, mira, tafaneja indiscretament (en l'argot barceloní). Els qui havien de vigilar que no vingués pasma o algun nas, s'havien posat en un lloc oportú, Vallmitjana, «La Xava», 10 (BDC, vii, 45).—b) Badoc o mirador que en les cases de joc està dret darrera del qui juga.—c) Espió, el qui està a l'aguait per avisar si s'acosta algú. S'han de buscar dos nassos, perquè piquin de cera, a cada cap del tiroi, Vallmitjana, «La Xava», 147 (BDC, vii, 45).
    Cult. pop.
L'home dels nassos: personatge imaginari que té tants de nassos com dies té l'any, i que, segons es conta als infants, passa pels carrers el darrer dia de l'any. En els poblets petits apareix a l'església, vora la pica de l'aigua beneita. A Barcelona es troba a les dotze en punt a la plaça del Palau, davant mateix de Llotja, i, enfilat en un alt cadafalc perquè tothom el pugui veure, es moca, servint-se d'unes quantes dotzenes de llençols, els nassos formidables que li omplen la cara i les altres parts del cos (Amades Diad. i, 65). A la Ciutat de Mallorca, el mateix dia de sant Sivestre es diu als infants que han d'anar a veure matar «s'homo d'es nassos», que està a la plaça de Cort: és l'aniversari de la conquista de Mallorca pel rei En Jaume I, i les tropes formades a un costat de la plaça disparen tres vegades descàrregues de fuselleria en honor al pal de la bandera del Conqueridor, i aleshores es diu als infants que aquelles descàrregues són per a matar l'home dels nassos; les criatures proven de veure aquell home tan estrany i no arriben a aconseguir-ho.
    Loc.
—a) Nas a nas, o De nassos: a tocar, cara per cara. Vaig pegar una giravolta sobtada i vàreig topar-me nas a nas amb la riallera carota d'en Payús, Ruyra Parada 11.—b) Caure de nassos, o Pegar de nassos: envestir-se de cara. Vaig anar a parar de nassos a una balconera, Ruyra Parada 20.—c) Tenir una cosa als nassos, o devora el nas: tenir-la molt a prop. Ves, no trobava el setrill, y el tenia als mateixos nassos!, Pons Auca 12.—d) Tenir nas, una cosa: esser aprofitable o suficientment gran. No tenir nas: esser extremadament petit, inaprofitable de tan petit.—e) No passar-li una cosa del nas a la boca: no fer-li impressió, no esser escoltat (Mall.).—f) Riure per sota el nas: riure dissimuladament. A mi m'escapà el riure per sota el nas, Ruyra Parada 31.—g) Fregar pel nas, a algú, una cosa: presentar-l'hi, fer-l'hi present tant si vol com no.—h) Venir més just que la pell del nas: esser excessivament just, escàs, que tot just basta.—i) Estar bé, una cosa, com el nas davant la cara: estar molt bé una cosa a una altra, o a una persona.—j) Tenir el nas enmig de la cara: esser una persona normal, condreta, així com cal.—l) No tenir nas a la cara: esser molt mal fet.—m) Posar-se (o Fotre's) les coses sota el nas: menjar-se-les. «Tot s'ho fumen sota el nas»: es diu d'una gent que s'empobreix per voler menjar massa bé.—n) Dur picardia davall el nas: saber dissimular bé la vivor, la picardia.—o) Tirar-ho o Clavar-ho pels nassos d'algú: dir ho sense eufemismes, sense contemplacions. «Tot l'hi he clavat pels nassos; no he deixat res per dir».—p) Suar el nas, a algú: costar-li molt d'obtenir o aconseguir una cosa.—q) Inflar-se el nas o Pujar la mosca al nas, a algú: irritar-se, irar-se.—r) No veure-hi més lluny del nas: esser molt curt de vista, i fig., esser molt curt d'enteniment.—s) Mullar a algú el nas de saliva: esser-li superior en capacitat, superar-lo.—t) Quedar amb un pam de nas: romandre molt sorprès, esglaiat.—u) Deixar algú amb un pam de nas: deixar-lo ple d'esglai, admirat.—v) Donar a algú la porta pels nassos: tancar-li la porta sense deixar-lo entrar. Més d'una vegada ella li havia tancat la porta pels nassos, Massó Croq. 157. Yo no sé els viatges que tinc fets a casa, y sempre la porta pels nassos!, Guinot Capolls 90.—x) Fer nassos a una cosa: mostrar-hi repugnància, no voler-la, refusar-la. Peguen una tímbola de vin blanc... i vos assegur que no n'hi ha cap que hi fassa nassos ni que l'escupa, Alcover Cont. 534.—y) Ficar el nas: tafanejar, posar-se a mirar, a inquirir, intervenir indiscretament.—z) No treure nas a res: no tenir solta ni volta, esser absurd o inconvenient (Vallès, Penedès).
    Refr.
—a) «No cal fiar-se de ningú que tingui nas a la cara»: vol dir que no ens podem refiar de ningú.—b) «Qui té bon nas, té bon detràs» (or., occ.); «Qui té bon nas, té bon compàs» (val.); «Qui té bon nas, te bon jaç» (mall.); «Qui té bon nas, té bones velleses» (mall.); «Qui té bon nas, té bon tracto» (men.): signifiquen que les persones que tenen el nas gros solen esser intel·ligents o simpàtiques.—c) «Qui no té nas, de les orelles ha goig»: vol dir que cal acontentar-se amb allò que tenim.—d) «Fes com es nas, i demà ho trobaràs»; «Si fas com es nas, demà ho trobaràs»: vol dir que tot allò que obram té conseqüències en la nostra vida (Mall.).—e) «Més se'n replega amb el nas, que amb un cabàs» (val.); «Se'n recull més amb so nas que amb una aixada ampla» (Eiv.): es diu referint-se a una cosa que fa molt mala olor.—f) «Qui li ha fet el nas, que el tinga al braç»; «Tu que li has fet el nas, porta'l al braç»: ho diu el qui vol eludir la molèstia o les conseqüències dels actes d'altri (val.).—g) «No és res! i li penjava el nas» (eiv.); «No res li penjava al nas, i li penjava un moc com el braç» (val.): es diu quan algú vol llevar importància a una cosa que té manifesta gravetat.
    Fon.:
nás (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: nassàs, nassarro, nassot, nassarràs, nassarrot, nassatxo, nassotarro.—b) Dim.: nasset, nassetxo, nassel·lo, nasseu, nassí, nassic, nassico, nassiu, nassoi, nassó, nassarró, nassarrí, nassarrinet, nassarrinoi, nassarrinoiet, nassarrinetxo, nassarroi, nassarringo, nassingo, nassengo, nassarrengo.—c) Pejor.: nassot.
    Etim.:
del llatí nasu, mat. sign. || 1.

2. NAS
|| 1. topon. Poblet agregat al municipi de Bellver de Cerdanya
|| 2. Llin. existent a Barc. i Fraga (Aguiló Dicc.).
    Etim.:
desconeguda; segurament la mateixa del topònim Anàs (V. Anàs). L'ètim llatí in aquis, ‘en les aigües’ (BDC, x, 18), no és admissible.