Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  nomenar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

NOMENAR v. tr.: cast. nombrar.
|| 1. Dir el nom. Cridaran et nomenaran lo nom del senyor, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 38). Lo teu cor empedreït... serà romput nomenant lo nom de Jesús, Sermons SVF, ii, 63. Aquell preciós nom... si és nomenat saborosament e deuote, Psaltiri.
|| 2. Designar una cosa pel seu nom. Molt fóra folla cosa que hom se lexàs de adorar e de nomenar vostra sancta unitat, e nomenàs pa o vi e carn, Llull Cont. 316, 8. Segons la diversitat dels lenguatges, cascuna cosa és nomenada en diverses maneres, Metge Somni iii. Quant alguna grandíssima bellesa corporal nomenar volien, nomenauen la de Curial, Curial, i, 1. May per mon nom | me nomenava; | axí'm menava | com si fos gos, Spill 4419.
|| 3. Designar amb un nom. Un hom apte volem a ells esser liurat, qui de la cuyna de la boca real argentari sia nomenat, Ordin. Palat. 38. Lo'n faé nomenar Jacme quant lo'n varen batejar, Boades Feyts 306. a) refl. Esser designat amb tal nom; tenir per nom. La segona túnica se nomena canea, Albert G., Ques. 77. Cinch potències que's nomenen cinch senys corporals, Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 2.
|| 4. Designar per a un càrrec o per a una funció. L'infant en Jacme Pere fo nomenat la hu dels cent de la batalla, Muntaner Cròn., c. 75. Nomenen e elegesquen sis persones, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 318). Que los puxen nomenar e metre en los dits rodolins, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 247).
    Fon.:
numəná (or., men.); nomená (occ.); nomenáɾ (val.); noməná (mall.).
    Var. form. i sinòn.:
anomenar. En la llengua literària moderna sol usar-se la forma nomenar només per a l'accepció || 4, i la forma anomenar per a les accepcions || || 1, 2 i 3. En el català antic s'usen indistintament ambdues formes amb qualsevol dels significats exposats, com el nombrar castellà.
    Etim.:
del llatí nomĭnāre, mat. sign.