Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. o
veure  2. o
veure  3. o
veure  4. o
veure  6. o
veure  1. ò
veure  2. ò
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. O
|| 1. Lletra de l'alfabet català que representa un so vocal posterior de diferents matisos entre la a i la u. Els seus sons fonamentals són la o tancada (del mot forn) i la ɔ oberta (del mot poc). La ɔ oberta és més oberta en valencià, mallorquí i menorquí que en el català oriental, occidental i eivissenc. La o tancada és més tancada en el pirenenc oriental que en els altres dialectes, fins al punt que en rossellonès arriba a sonar com a u (oració pronunciat urasiú).
|| 2. Obertura circular ovalada en una façana, especialment d'església (Plana de Vic, Barc., Tarr., Val.); cast. rosetón. «La O del Pi»: el rosetó de l'església del Pi (Barcelona). «La O de Sant Joan»: el rosetó de l'església de Sant Joan (Val.). Faran sobre lo portal de la dita sglésia una O ab quatre palms de jorn, doc. a. 1509 (Rev. de Gerona, 1891, 145, ap. Aguiló Dicc.). Determinà lo honrat Consell especial que's fassa la ho [sic] de la iglésia nova y que's fassi de vidre que siga molt bé y sensil, doc. a. 1583 (arx. mun. de Valls).
    Loc.

No saber fer una O amb un got: esser molt ignorant o desmanyotat.

2. O conj.: cast. o.
|| 1. Expressa una alternativa, unint dos o més mots, locucions o frases com a igualment possibles o admissibles. Com vós amats esser un hom e no dos ne tres o més hòmens, Llull Felix, pt. i, c. 6. Si alguna contençó o rancor o mala voluntat serà entre nós, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 23). Haveu-ho legit en cartes molt velles, | o en l'Avienna, o en l'lpocràs?, Proc. Olives 266. Per morir una o altra a rebolcons, Atlàntida, introd. S'hi notava, si no una olor de violes o d'aigua de Florida, Pons Com an. 7.
|| 2. Denota també equivalència, reforçada sovint amb el mot sia. Appellat Xerxes en lengua caldeya, o Filomestor en lengua grega, Scachs 9. Jo note quatre virtuts o obres virtuoses en mon senyor sent Pere, Sermo St. Pere. El promesaje o festeo durà poc, Guinot Capolls 22. «Ha vingut el meu nebot, o sia, el fill de la meva germana».
    Fon.:
ɔ̞ (en tots els dialectes, quan es pronuncia amb força); o (quan es pronuncia relaxada; en aquest cas, en el català oriental arriba a pronunciar-se u).
    Etim.:
del llatí aut, mat. sign.

3. O o OH interj.: cast. oh.
|| 1. Exclamació que s'anteposa al nom d'una persona o d'una cosa personificada, en adreçar-se-li la paraula. Oh Deus gran, forts, alt, meravellós, Llull Cont. 70. Acostant-se a ella, dix-li: O, Anna, Villena Vita Chr., c. 6. Alçau més aromes, oh flors de la vall, Costa Poes. 27.
|| 2. Exclamació que expressa diferents emocions segons el to i manera de pronunciar-se, com sorpresa, alegria, dolor, etc. O trista de mi!, Tirant, c. 3. El rey dix-li: O bé fuy malauenturat lo jorn que jo prenguí a vós per muller, Tomic Hist. 51. Oh com he reposat dolçament, Isop Faules 4. Oh! mira-la estimbada rodar-hi des del cim, Atlàntida iv. Oh quin bosc més temptador!, Massó Croq. 8. Oh, el goig de la parada!, Ruyra Parada 35. Oh! qui em dugués de l'aigua betlemita | un glop refigerant!, Alcover Poem. Bíbl. 62. Oh la pau de les Vespres!, Barceló Poes. 16. Mare de Déu de la O: la Mare de Déu de l'Esperança o festa de l'expectació del naixement de Jesús (18 de desembre); es diu de la O perquè les antífones de vesprés, durant aquests dies, comencen amb una interjecció o.
|| 3. Exclamació adherida a un nom per a expressar admirativament la grandària, abundància, enormitat, de la cosa indicada pel dit nom (Menorca). «O gent!» (=quanta gent! quina gentada!). «O riaies, que hem fetes!» (=quines rialles, quantes rialles hem fet!).
    Fon.:
o (en tots els dialectes).
    Etim.:
del llatí oh, interjecció de vocatiu.

4. O
|| 1. Partícula que s'anteposa al nom d'una persona per intensificar el valor de vocatiu en cridar-la, sobretot si ja l'han cridada abans una altra vegada. «Josep! O Josep!» (Rupit, Mall., Men.). «O Maria!» (Guilleries, Collsacabra, Mall., Men.).
|| 2. O del bot! o O de la barca!: crit amb què es demana qui són i què volen els qui s'acosten, de nit, amb una barca a un vaixell (Mall.); cast. ah del bote!
    Fon.:
ɔ (or., bal.).
    Etim.:
encara que sembla referible a la interjecció o de l'article anterior, no deixa d'esser versemblant la relació de l'o de l'article present amb l'imperatiu llatí audi, ‘escolta’, sobretot si tenim present que en un article constatam la pronunciació de la o tancada i en l'altre la de ɔ oberta.

6. O grafia ant.,
per ho (pron. dem. neutre); cast. lo. Met-lo en poder de senior uispe que o tenga, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 7). Així com l'auangeli o dix, Hom. Org. 3 vo.

1. Ò m.,
grafia vulgar, per or. Has vist aquella mà de tumbagues y anells d'ò?, Ignor. 39.

2. Ò
Partícula afirmativa, equivalent a sí, usada en el Vallespir, la Cerdanya i la part muntanyosa del Rosselló.
    Etim.:
del llatí hŏc, ‘això’.