DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

OBEIR v. tr. o intr.: cast. obedecer.
|| 1. Complir allò que algú mana o demana. a) Tenint per complement el mot indicador de la persona que mana o demana. Les quals coses deja hom fer per honrar e obehir Déu, Llull Gentil 84. Don Pero Ahones per obeyr a nós així con a senyor, Jaume I, Cròn. 22. Tu obeyst lo diable, Serra Gèn. 10. Qui no obeeix a Déu, tampoch obeeix an ets homos, Ignor. 11.—b) Tenint per complement el mot indicador del manament que es dóna. Ab greu que'ls fo, hagren a obehir lo manament de llur senyor, Muntaner Cròn., c. 39. Senyora, de bona ment | vostres prechs obehiria, Turmeda Diuis. 25. Obehex prechs de cell qui't demana perdó, Jahuda Dits, c. 11. Tem, obehixch | sos manaments, Spill 54. No't poran resistir que prestament no obeexquen a la tua paraula, Villena Vita Chr., c. 245. En lloch d'escoltar y obehir es conseys d'ets homos veys, Ignor. 14.
|| 2. Cedir a l'impuls, a l'acció de qualcú o d'alguna cosa. «Els frens no obeeixen». Obehint an es pla d'un edifici que puji nou de sol a rel, Ignor. 6. L'admissió dels quals... sols obeïa a una obra de misericòrdia, Pons Com an. 66. El seu pas pels cafès obeïa a un horari inflexible, Pla SB 321.
|| 3. fig. Obrar així com cal dins el curs normal de les coses. El ventrell no obeeix: el ventrell no pot pair, no paeix bé. La vista no m'obeeix: no hi veig bé. Se va trobar davant d'un llum d'una resplendor tan crua que la vista no li podia obeir, Ruyra Parada 76.
|| 4. fig. Abraçar, esser capaç d'agafar, d'absorbir una cosa. «Baixa un doll d'aigua que no sé pas si les canals podran obeir-la» (Plana de Vic). Ara podré morir, que no puc ja obeir sa olor divina, Verdaguer Idilis.
    Var. form.: obedir (No'l ne obedirien en aytal cas, Desclot Cròn., c. 167); ant. obesir (Si no's volrà esmenar ni hobesir, doc. a. 1201-1204, ap. Miret Templers 544).
    Fon.: uβəí (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); oβeí, awβeí (occ.); oβeíɾ, oβeðíɾ (val.); oβəí (mall.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Var. ort. ant.: hobeyr (Villena Vita Chr., c. 6); obeyr (Curial, i, 8).
    Etim.: del llatí oboedīre, mat. sign. || 1.