Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  ocórrer
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

OCÓRRER v. intr.: cast. ocurrir.
I. ant.
|| 1. Anar cap a un lloc determinat; presentar-se a algú; sortir a camí. Anant lo Senyor per lo camí, occorregué a ell una altra dona ferventíssima... tribulada per una congoixosa malaltia, Villena Vita Chr., c. 115. La primera cosa que occorra és la dura màter, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 1. O font de gran saber | on per guarir los peccadors ocorren, Trobes V. Maria [135].
|| 2. Acudir a donar auxili, a socórrer, a impedir un mal. Los sarrahins... pensant que'l dit senyor rey los era luny, e abans que ell hi pogués haver ocorregut haurien cobrats molts castells, Muntaner Cròn., c. 10. En quina manera poguera saber algunes coses esdevenidores, per tal que les pogués preveure y ocórrer-hi, Metge Somni ii. Si en aquests principis a açò no és ocorregut, aquesta malaltia pendrà molt gran creximent, Curial, i, 8. Per impediment del camí y torrent, no es pot ocórrer a la urgència de ministrar-los, doc. a. 1659 (BSAL, vii, 86).
|| 3. Acudir a pagar un deute; abonar, pagar. En Johan Peyris de Maella, correu, partí per portar letres..., e foren-li occorreguts per en paga prorrata de ço que li seria dagut XX florins, doc. a. 1436 (Ardits, i, 348).
II. || 1. Esdevenir-se, succeir; produir-se un fet en relació a un altre. Per molta necessitat que'ns occurria, dreçam nostre camí a la nostra ciutat de Barcelona, Pere IV, Cròn. 348. Defendre dels perills que poden occórrer, Albert G., Ques. 73. Que dita Universitat... no haja de parar en los actes que cada dia occorren, Ordin. Univ. 1596, fol 78. Seria cosa treballosa per tots fets que ocorreguessen haver-se de juntar, Ordin. Univ. 1638, fol 16 vo.
|| 2. Venir al pensament. Te he dit les auctoritats e dits dels gentils qui a present me són ocorreguts, Metge Somni i. Posat que algun escrúpol de dubitació m'hi occórrega, ibid. Fins se m'havia ocorregut que no li haguesses donat alguna cosa, Pons Auca 220.
    Fon.:
ukórə (or., men., eiv.); okóre (occ.); okóreɾ (val.); okórə (mall.).
    Conjug.:
segons el model córrer.
    Var. form.
(castellanisme inadmissible): ocurrir.
    Etim.:
del llatí occŭrrĕre, mat. sign.