Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  olor
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

OLOR f. (i devegades m. per castellanisme): cast. olor.
|| 1. Sensació produïda en l'òrgan de l'olfacte per les emanacions de certs cossos; emanació que produeix la dita sensació. Vós avets dat al home odorament per lo qual ha estrument ordonat a sentir les olors de les flors e dels fruits, Llull Cont. 39, 16. Molt accita lo olor los appetits, Coll. dames 576. Que les aygues no sien corrompudes per alguna mala olor o sabor, Cauliach Coll., ll. ii, pt. 3a, c. 4. La goceta... vingué a la olor de les viandes, Isop Faules 10. O lo bon olor que jo sento, Lacavalleria Gazoph. Lo cor vessava de càntics, lo camp vessava d'olors, Verdaguer Idilis. No puc ja obeir sa olor divina, ibid. Regalant l'olor feixuga de l'herba-sana, Riber Sol ixent 12.
|| 2. Substància que emet una olor agradable, emprada per a perfumar; perfum. Lo qui fa olors y unguents y afeyts: Pigmentarius, Pou Thes. Puer. 110. Y omple son càlzer d'olor, Verdaguer Idilis.
|| 3. fig. Indici, cosa que fa sospitar o considerar probable quelcom. Fer olor (de tal o tal cosa): tenir-ne aparença, esser-ne indici. Un contrari acèrrim de tot quant fa olor d'Alemània, Roq. 31. Vessant des de l'altura | l'olor de Crist als quatre vents del món, Costa Trad. 153. Morir en olor de santedat: morir amb fama o amb indicis de sant. Diuen que és mort amb olor de santedat, Roq. 51. Fer mala olor o No fer bona olor: tenir mal aspecte, presentar indicis desagradables. Tenir olors d'una cosa: tenir-ne sospites o indicis incomplets. Així com començà son pare a tindre olors que no anava l'orgue bo, Rond. de R. Val. 28.
    Refr.
—a) «El primer que trenca la flor, se'n porta l'olor»: indica que el qui arriba primer té avantatges sobre els altres.—b) «Qui primer sa olor ha sentit, d'es seu cul li és sortit»: vol dir que generalment el primer qui dóna una notícia sol esser-ne l'inventor (Men.).
    Fon.:
uló, i vulgarment əwló (or., men., eiv.); oló, i vulgarment awló (occ.); olóɾ, i vulgarment awlóɾ (val.); oló, i vulgarment əwló (mall.).
    Var. ort.
ant.: holor (Graal 181); aulor (Alegre Transf. 57).
    Intens.:
olorassa, oloreta, olorota.
    Var. form.
ant.: odor.
    Etim.:
del llatí odōre, mat. sign.