DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ORDENAR v. tr.
|| 1. Posar en orde; cast. ordenar. Anam-nos-ne ab nostres batalles ordenades, Pere IV, Cròn. 140. Com foren tots en terra, ordenaren lurs batalles, Tirant, c. 5. Ell replegà los actes tots | hi'ls ordenà segons devia, Somni J. Joan 2523. Hi veus com Fortuna les coses ordena, Proc. Olives 1133. Aquesta comentació és ordenada a manera de inventari, Cauliach Coll., pròl.
|| 2. Disposar, constituir una cosa amb ses parts així com cal que estiguin; cast. disponer, ordenar. Mostra'ls la intenció per què és ordenat matrimoni, Llull Blanq. 1. Pensà lo rey que ordenàs un torneig, Paris e Viana 5. Manifeste, fac e ordén lo present meu darrer testament, doc. a. 1458 (Rom. xvii, 190). Lo seu marit... no feya ne ordenaua cosa alguna que primerament la Guelfa no n'assabentàs, Curial, i, 2. Segons la fi per què fonch instituyt e ordenat, Tirant, c. 1.
|| 3. Manar, donar orde; fer un manament; cast. ordenar, mandar. No li desplaya en res que ell ordenàs, Desclot Cròn., c. 167. Aquella pena pecuniària que l'official reyal ordonarà executadora, doc. a. 1408 (Col. Bof. xli, 279). Tot lo bé que los altres hòmens obren manualment, aquests jutges ho ordenen de boca, Scachs 25. Lo dalfí... ordenà que deu hòmens armats stiguessen amagats, Paris e Viana 3. Està la fadrina que gens és discreta, a tot lo que d'ella vullau ordenar, Viudes donz. 223. S'ordenà fer sortir una pantera, Costa Trad. 119. Havent-me es metge ordenat un vomitiu, Roq. 34. a) ant. s'usa alguna vegada amb complement directe de persona a la qual es fa el manament o es dóna l'orde. E ordenau los ciutadans del regne meu que vagen..., Villena Vita Chr., c. 39.
|| 4. Designar autoritàriament; assignar; cast. asignar, señalar. Faem-hi fer obra de valls..., e ordenam-hi per capità e procurador frare Guillerm de Guimerà, Pere IV, Cròn. 177. Aquest dia foren ordenats per portar lo pali los següents, Ardits, iii, 15 (a. 1480). Hi ha premis ordenats per a la virtut y penes per a los vicis, Lacavalleria Gazoph.
|| 5. Conferir ordes sagrades; cast. ordenar. a) refl. Rebre les ordes sagrades. Fins que s'és ordenat a prevere, doc. a. 1485. Se partí... per a Mallorca per ordenar-se de prevere, Entrev. Eyv. 41.
    Fon.: uɾðəná (or., men., eiv.); oɾðená (occ., Maestr.); oɾðenáɾ (Cast., Val., Al.); oɾðəná (mall.); uldaná (alg.).
    Var. form. ant.: ordinar (Puys fo ordinat que presés..., Col. Bof. xxxix, 125; He ordinat aquest mon testament, doc. a. 1468, BSAL, x, 13); ordonar (Que endreç e ordó los senys mensuals, Llull Cont. 318, 2; Enans que moguéssem, ordonam l'estol, Jaume I, Cròn. 56; Que ordons les coses presents, Jahuda Prov. 28; Quant apparellava los cels ja era ab Déu ordonant totes les coses, Genebreda Cons. 19).
    Conjug.: regular segons el model cantar. En la llengua antiga es troba la forma ordonar, assimilada en la flexió al verb donar, i per això hi trobem anomalies com la forma ordó del text lul·lià citat en el paràgraf precedent.
    Var. ort. ant.: hordonar (Muntaner Cròn., c. 294; Genebreda Cons. 47; Conex. spic. 3).
    Etim.: del llatí ordĭnare, mat. sign. La forma ordonar del català antic es produí per influència del verb donar.