DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ORGULL (i ant. ergull). m.
|| 1. Sentiment d'estima de si mateix que fa que hom es cregui superior als altres o almenys que es consideri molt satisfet dels seus mèrits; cast. orgullo. Car manera és de ergull e vanaglòria, Llull Blanq. 6, 13. Abatrà l'orgull e la malvestat d'aquella mala gent, Muntaner Cròn., c. 129. Hauia a possehyr aquella glòria que ell hauia perduda per son ergull, Serra Gèn. 5. Apar que avui la torre de nostre orgull s'aterra, Atlàntida iii. Seca d'orgull, sent la befa en el cor, Alcover Poem. Bíbl. 67. a) Persona o cosa que és causa d'aquell sentiment. «Aquest monument és l'orgull de la ciutat».
|| 2. Força, ufana d'una planta en creixença (Priorat, Gandesa, Tortosa); vivesa i promptitud de moviments d'un animal; cast. ufanía, lozanía. «Si el cep ha agafat orgull, cal defensar-lo del vent». En la lluna nova posarien les cols molt argull, Agustí Secr. 23.
    Refr.—a) «L'orgull no és bo per a res».—b) «En cap buit, molt orgull i poc suc».—c) «Qui veu una agulla i no la cull, és senyal que té molt d'orgull».
    Fon.: uɾɣúʎ, əɾɣúʎ (or., men., eiv.); oɾɣúʎ, aɾɣúʎ (occ., val.); oɾɣúʎ, əɾɣúʎ (mall.).
    Intens.: orgullet; orgullot; orgullàs.
    Var. ort. ant.: ergul (Hom. Org. 2); urgul (Hom. Org. 2 vo); argull (Pere IV, Cròn. 199); erguyl (Jaume I, Cròn. 530); erguyll (Eximplis, i, 91).
    Etim.: del germ. urgoli ‘superb’ (cf. Meyer-Lübke REW 9084, qui opina que el cat. ergull és l'origen del cast. orgullo i del port. orgulho).