DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PAGAR v. tr.: cast. pagar.
|| 1. Satisfer allò que hom deu. a) Amb complement directe de la persona a qui es satisfà el deute. Paga'm e rit-me guardó del temps que t'he servit, Llull Blanq. 80. Dirà a aquells mestres que pensen de obrar, que ell los pagarà bé, Consolat, c. 56. Ix de la cadena, frare meu, paga lo carceler, qui ab una gota d'aygua callarà, Curial, iii, 13.—b) Amb complement directe de la quantitat que es lliura per satisfer un deute. Et lex an Gaites zo que ego li presté... ab XX solidos que pac ad clericos, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 27). Tota bèstia menuda pach per passatge un diner, doc. a. 1252 (RLR, iv, 255). Vint míllia sous que... deuen-se pagar d'aqueles rendes, doc. a. 1274 (Soldevila PG, iii, 463). Que cell qui la vendrà pach per quintal de farina de forment dos diners, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 79). Basili... havia de pagar alguna quantitat que devia a la dita cort, Genebreda Cons. 38.—c) Amb complement directe de la cosa que s'adquireix o redimeix amb un lliurament. Vos promet que monta a tant, que tota Castella no u poria pagar de quatre anys, Muntaner Cròn., c. 23. Que'ls pagàssem les estimes dels cavalls, Pere IV, Cròn. 161. E los llurs compradors, res que comprassen no pagauen, Tirant, c. 64. L'egua prenyada | pach la civada, Spill 8048.
|| 2. fig. Satisfer un deute moral; correspondre condignament a un bé o a un mal (premiant, castigant, etc.). a) Amb complement directe de la persona a qui es satisfà o correspon. E pagà'l axí d'aquell plaer que li havia feyt, Muntaner Cròn., c. 134. Nosaltres... los pagarem de la gran maldat que fet nos han, Tirant, c. 371. Mas fa'm por que, al tornar, | els no's volguessen pagar | de mi, si res los deuia, Turmeda Diuis. 25.—b) Amb complement directe de l'acció bona, qualitat positiva, etc., a la qual es satisfà o correspon. Per pagar tanta llealtat, Penya Mos. iii, 32. Ben car paga sos favors, Aguiló Fochs foll. 97.—c) Amb complement directe de l'acció dolenta o la mala qualitat que el culpable purga o per la qual és castigat. Manareu a les dites penalitats que us turmenten e us afligisquen per pagar e satisfer les culpes de natura humana, Villena Vita Chr., c. 7. Ara tes malifetes pagaràs juntes, Costa Agre terra 117. Els fills pagan els pecats dels pares, Picó Engl. 56. Me la pagarà, Pons Auca 85.—d) absol. Perdre, en el joc; en els jocs infantils, estar encarregat de la part més desairada o més molesta, com encalçar els altres, rebre llurs cops, etc. (Tortosa, val.). També se'n diu parar o dur-lo. Aquells ressalats exercicis de tonya, en los que, al qui pagava, li amagaven lo bòlit, Moreira Folkl. 236.—e) absol. Compensar, valer la pena (mall., men.). «D'això no ho paga parlar-ne». No m'ho pagava tornar-me colgar, Roq. 11.
|| 3. refl. Complaure's, sentir-se satisfet. L'abadessa se pres guarda de qual ofici se pagava pus fortment Natana, Llull Blanq. 20. Que vós ne seríets pagat, doc. a. 1308 (Finke Acta Ar. 520). Déus e tot lo món ne serà pagat, Muntaner Cròn., c. 3. Sembla que et paguis de la meva dissort, Carner Cofat 113. Pagar-se molt dels elogis: agradar-se'n molt, sentir gran satisfacció d'esser elogiat.
    Loc.—a) Pagar per una cosa, o Pagar bons doblers: estar disposat a sacrificar-se per obtenir aquella cosa. Hi ha amiga de N'Aina-Maria que pagaria de porer plorar amb sos seus uis, Alcover Cont. 23.—b) Pagant i agraint: satisfent amb gust el valor d'una cosa (mall.). Pagant y agrahint me voldries acursar es calsons, Ignor. 14.—c) Pagar els justs pels pecadors: sofrir els innocents el càstig o les conseqüències de les males accions d'altri.—d) Pagar amb la mateixa moneda: correspondre condignament a la benvolença o a la malvolença d'algú.—e) Pagar l'aprenentatge o el mossatge: sofrir les molèsties dels qui comencen a exercir una professió, produïdes per la inexperiència.—f) Pagar la festa, o Pagar la salsa, o Pagar el pato, o Pagar els plats romputs: sofrir les conseqüències sense tenir culpa. En Cinto avuy pagarà la salsa, Saisset Fables 17. Qui pagarà la festa també seran ses llebres, Alcover Cont. 24.—g) No pagar deume: esser molt mentider; no pagar penyora per les mentides que diu (Mall., Men.).—h) Pagar la nova i la vella: sofrir d'una vegada el càstig de diverses malifetes.—i) Anar a pagar el sastre: anar a evacuar el ventre (Cat.).—j) Fer pagar la patent: tupar, apallissar (Tarr.).—l) Ja pagar amb la cara: esser molt malcarat, molt seriós; tenir aspecte de no anar de bromes. Era un home que ab la cara ja pagava, Genís Julita 72.—m) Jo pago!: es diu com per garantir que és veritat allò que s'ha afirmat.—n) Pagar-se del tros mateix: reservar-se algú, dels diners d'altri que maneja, allò que li pertany o que li deuen.—o) Pagar-la cara, o Pagar-ho al doble, o Pagar-la per la setena: resultar molt perjudicat per una cosa.—p) No pagar les cerques: no valer la pena d'esser cercat (Mall.).—q) No pagar el tir: no valer la pena de gastar-hi o d'ocupar-se'n.—r) Pagar i pregar: obtenir una cosa a costa del seu preu i de molts d'esforços o precs per adquirir-la.—s) Paga, que és gata!: es diu per indicar a algú que s'ha equivocat o que ha dit una inexactitud.
    Refr.—a) «Qui paga, mana»; «Qui paga, regeix»: signifiquen que el qui paga així com cal, té dret a esser atès en les coses que disposa.—b) «Tal com pagues seràs pagat»: vol dir que segons el nostre comportament, serà el comportament dels altres.—c) «Cornut i paga el beure»: es diu referint-se al qui, a més de sortir perjudicat moralment, ha de pagar les despeses d'allò que el perjudica.—d) «Paga el que deus, i sabràs el que tens»: recomana suprimir els deutes per a poder fruir dels cabals propis.—e) «Lo que no es paga ací, es paga allà»: vol dir que les culpes que no es paguen en aquest món es purguen a l'altre (Val.).—f) «Qui no paga amb diners, paga amb dinades» (Cat., Val., Bal.); «Lo que no es paga amb berenades, es paga amb besades» (Men.): significa que els favors han d'agrair-se, sovint amb atencions que costen més del valor real del favor que s'ha rebut.—g) «Es sastre paga p'es teixidor»: indica que en aquest món són castigats sovint els innocents en lloc dels culpables (Mall., Men.).—h) «Qui bé ho paga, bé ho pot dur»: significa que el qui paga una cosa, encara que sigui impròpia del seu estament, té dret a posseir-la i a exhibir-la (Mall.).—i) «Qui paga i ment, a la bossa ho sent»: es refereix a aquelles persones que s'avanen de comprar sempre a bon preu, més barat que les altres, sense esser veritat.—j) «Paga i discorre, i posa't a córrer»: es diu quan no hi ha altre remei sinó pagar (Empordà).—l) «Déu no paga de bastó, sinó que espera sa saó»: vol dir que Déu té moltes maneres de castigar els qui no fan bones obres (Mall.).—m) «Qui paga endavant, és mal servit»; «Músic pagat, fa mal so» (Men.); «Cosa pagada, cosa oblidada»: es diu en sentit propi, perquè les feines pagades per endavant solen esser executades tard i malament.—n) «Qui paga bé, crèdit té».—o) «Pagant, sant Pere canta» (Urgell, Segarra); «Pagant, a Girona fan barrets» (Empordà); «Pagant, al botxí fan roba» (Barc.): signifiquen que amb els diners s'aconsegueix qualsevol cosa.—p) «Qui paga, descansa»: expressa la satisfacció del qui paga un deute. El refrany es sol completar així: «Qui paga, descansa; i qui cobra, més» (o «i qui cobra, s'alegra»).—q) «Qui paga lo que deu, tot lo que resta és seu»; «Qui paga lo que deu, fa cabal per son hereu» (o «de tot lo dels altres és hereu»): expresa els avantatges que té per a la tranquil·litat i per al crèdit futur el fet de pagar els deutes.—r) «Quan un ha pagat, és franc»; «Qui paga al matí, està cabal al vespre»; «Qui paga lo que deu, al cap de l'any està cabal»: són variants de l'anterior.—s) «Qui paga endavant, paga dues vegades»; es diu perquè el qui paga per endavant adquireix doble crèdit.—t) «Més val pagar que pregar»; «Més val pagar que agrair»: indica que un queda més tranquil pagant el valor d'una cosa que rebent-la graciosament i havent-la d'agrair.—u) «Déu paga i no promet»; «Déu paga i no diu com»; «Nostre Senyor no menja ni beu, i paga a aquell que li deu»; «El Bon Jesús no paga cada dissabte, però paga cada any»: significa que Déu remunera els homes segons els mèrits en l'ocasió oportuna.—v) «Lo que es compra a fiar, després costa de pagar».—x) «Al bon servei, paga de rei».—y) «Quan el mosso està pagat, té el braç trencat»: es diu referint-se a les persones que quan obtenen beneficis de llur treball ja estan perjudicats en la salut o en els interessos.—z) «En pagar l'arrendament, sempre hi ha hagut mala anyada»: significa que sempre es troben pretextos per a no complir les obligacions quan n'és el moment.—aa) «A pagar i a morir, sempre hi ha temps»: recomana no tenir pressa per a pagar.—bb) «Qui paga la taula, paga l'escot»: vol dir que els generosos sempre paguen més que els altres.—cc) «Del que es paga amb diners, no hi ha res car»: indica que no cal retreure's de gastar quan amb els diners es pot satisfer un gust o un capritx.—dd) «Si vols esser ben servit, paga bé sa que et fa es llit»: recomana donar bona soldada a la serventa (Men.).—ee) «Es punt d'ets homos, sa bossa el paga»: vol dir que per a mantenir l'orgull cal despendre molts de diners (Men.).—ff) «Lo que no es paga, es queda a deure»: indica que cal considerar-se obligat sempre que no s'han complits els compromisos.—gg) «Amor amb amor se paga»: indica que les manifestacions de benvolença solen esser correspostes amb altres proves d'estimació.—hh) «Qui la fa, la paga»: vol dir que els culpables arriben a purgar llurs malifetes.—ii) «Tal pagat, tal servit»: significa que els homes solen tractar els altres segons la manera com són tractats.—jj) «Ja te'n menjaries, de pans petits, pagant un altre!»: es diu referint-se a les persones que despenen molt amb diners d'altri.—ll) «Sempre ho paga qui no ho mereix»: expressa que molt sovint els innocents paguen les culpes dels altres.—mm) «Com va, vol dir quan me pagues»: això es respon humorísticament al qui ens pregunta: «Com va?» (Men.).—nn) «Qui no paga de comptant, ben mirat, paga altre tant»: vol dir que els pagaments a espera solen resultar més cars que els que es fan al comptat.—oo) «Qui xerra, paga»: significa que la indiscreció en el parlar porta males conseqüències.
    Fon.: pəɣá (pir-or., or., bal.); paɣá (occ., Maestr.); paɣáɾ (val.); pəʝá (Palma, Manacor, Pollença); pəʝǽ (Felanitx).
    Conjug.: regular segons el model cantar. La forma arcaica pag, de tercera persona singular del subjuntiu, s'usa encara a gran part del territori català en les expressions «Déu l'hi pag», «Déu us ho pag».
    Var. ort. ant.: paguar (Conex. spic. 3 vo); pacar i paccar (doc. a. 1237, ap. Rev. Biblgr. Cat. iv, 7).
    Etim.: del llatí pacare, ‘posar en pau, satisfer’.