DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PARAR v. tr. o intr.
I. tr.
|| 1. (llatinisme) Adornar. Jove massa cuidadós de parar-se: Molliter calamistratus adolescens, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. ant. Disposar, preparar; cast. disponer. Mercader negú ne altre algú no y pot metre contrast; e si'n met, ha's ha parar a tot dan e a tot destrich e a tot greuge e a tota messió, Consolat, c. 111. Axí com faist lo mal, para-te a la pena, Eximplis, i, 57.
|| 3. Muntar i guarnir una cosa disposant-la per a obrar, per a servir a un fi; cast. preparar, montar, armar. N'Oliuer ha parada sa tenda, Jaume I, Cròn. 67. Dos maymons... per parar e desparar la cadena de la dita porta, doc. a. 1443 (Arx. Gral. R. Val.). Aquí pararen lo camp, Tirant, c. 25. Parar taula: posar damunt la taula els objectes necessaris per a menjar. Li sia parada taula ab pa et aygua tan solament sobre unes tovalles, doc. a. 1392 (Col. Bof. xl, 402). La Xica li parà taula, Víct. Cat., Ombr. 67. Parar el llit: posar-li el tapament i altres peces necessàries per a dormir-hi còmodament. Parar casa: posar dins una casa els mobles convenients per a poder-hi habitar. Ha parat casa y viu com un potentat, Ignor. 44. Parar botiga, tenda, taverna, etc.: posar aquests establiments en disposició de prestar servei. Veren les tendes parades e plenes de roba, Desclot Cròn., c. 147. Que'm vulles dar licència que puga parar taverna ací, Tirant, c. 300. Parar un altar: bastir-lo amb tots els elements litúrgics que pertoquen. Fonch parat un altar, doc. a. 1620 (Bofarull Mar. 110).Parar una arma (de tret): posar-la en disposició de llançar el seu projectil. E param-hi un fenèuol... e tirà 'l fenèuol, can fo parat, D pedres, Jaume I, Cròn. 15. Una balesta de fust romaniat... la qual se para menys de çint, Inv. Anfós V, 159. Una ballesta de aquelles que's paren a cauall, Tirant, c. 92. Aportaua una scopeta al coll parada, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 75). Parar una trampa, llosa, ratera o altre enginy per a caçar (o simplement, Parar): posar aquell objecte en disposició de funcionar i agafar els animals. Nós veem que los paradors paren a les aus e a les bèsties ab filats e ab laces, per tal que'ls pusquen enganar e pendre, Llull Cont. 112, 12. Que negun hom par ab negú giny coloms, doc. a. 1301 (BABL, i, 403). Un agranayll axí com fan los paradors per parar als coloms, Corbatxo 76. Y ab laços de mort parant-li parança, Passi cobles 25. Ni per a parar tampoch a les rates, Proc. olives 1203. Anem a parar arbret, Ruyra Parada 28. Un pescador vell... vigilava dues canyes que acabava de parar, Ruyra Pinya, i, 68. Ara conech la granea de vostra culpa... per ço com me parau tants laços, Tirant, c. 220. Parar batalla: presentar batalla, disposar-se a combatre. Mellor era que'ls paràs batalla, Pere IV, Cròn. 46. Parar batuda: estendre les garbes a l'era per batre-les (Ripollès, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès). Parar el peu: omplir els esportins de pasta d'oliva i apilar-los per premsar-la (Vimbodí, Gandesa, Tortosa, Vinaròs, Alcalà de X., Val.); cast. encapachar. Parar la premsa: omplir la premsa de brisa per premsar-la (Urgell, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Gandesa). Parar la carbonera: apilar la llenya que ha de coure's per fer el carbó (Tortosa). Parar el llevador: aparellar tres llates amb quatre posts damunt un clot o tina de l'adoberia i estendre-hi les peces que s'han tret del calciner (Igualada).
|| 4. Cosir les peces de cuiro d'una sabata per unir-les i cosir-les després amb la sola (val.); cast. aparar.
|| 5. Adobar el fil en estat de plegador d'ordit (Barc.)
|| 6. Preparar i disposar la llana perquè pugui ésser filada. Aquesta preparació comprèn diferents operacions successives, que són: estovar la llana amb aigua calenta, rentar-la amb aigua corrent, estendre-la perquè eixugui i pentinar-la o cardar-la (cf. BDC, xix, 181).
|| 7. Llevar la pell a una fruita o llegum (Mall.); cast. mondar. Posareu un perol d'aygua all foc, e, com bulirà, metreu-hi les bestenagues, e, com se pereran, traureu-les-ne e ab un drap de li fregar-les eu bé ffins que's paren, Confits 110. Si en l'iuern volets meniar carabaces, remulla-les hom en aygua calda e para-les, Flos medic. 226 vo. Pendràs set liures de ametles e mija sens parar, Robert Coch 22 vo. Nos hem hagut de contentar amb fava parada, Rosselló Many. 142.
|| 8. Escalabornar, igualar amb l'aixa les peces que han de formar una superfície recta (Barc.); cast. desbastar.
|| 9. Esporgar un arbre deixant-li certes branques de manera que dins el brancatge pugui entrar-hi el sol i l'aire (Tortosa, Val.).
|| 10. En jocs d'envit i altres de similars, determinar o assenyalar la quantitat que s'hi exposa; cast. poner. a) Parar lo vell: tornar a començar el joc de tella que encara no s'ha acabat; això es fa quan un no pot tirar perquè hi ha molt de perill de donar el joc a un altre; tots han de posar la mateixa quantitat que hi posa el qui para, a més del que hi ha en terra; si el vell està dret, no es pot parar (Àger).
|| 11. refl. Anar calenta una femella. Pararse la gossa que va en amor: catulio: pararse la perra cachonda, Nebrija Dicc.
II. tr.
|| 1. Estendre o presentar una part del cos, un recipient, un objecte qualsevol, en posició o manera apta per a rebre allò que ens donen, tiren, apliquen, etc.; cast. aparar. «Si vols confits, para la mà» (o «para la butxaca, el davantal, el mocador», etc.). «Para les anques, que et daré una pallissa». En axí con lo colp fér enans en l'escut que en lo cors del cauayler, en axí cauayler deu parar son cors denant son senyor si alcun home vol pendre ni naffrar son senyor, Llull Cavall. 24 vo. Si't ferrà en la una galta, para-li l'altra, Evang. Palau. Parar la falda: Sinum ex toga facere, Pou Thes. Puer. 201. L'altre [cap] acurumullat d'una mena de barretina punxeguda parava de ple els darreres, Ruyra Parada 32. Els nedadors s'havien ajagut de boca terrosa sobre la sorra roent, parant llurs esquenes mullades a l'ardentor del sol, Ruyra Pinya, i, 69. Parar esqueneta: acalar-se presentant l'esquena en disposició de rebre-hi el pes d'algú que s'hi posa damunt. Parar les costelles: disposar-se a rebre una tupada. Parar cara: mostrar-se disposat a combatre o disputar amb algú que provoca a la lluita. Parar l'orella: disposar les orelles per a escoltar amb atenció. Qui pot resistir el desig de sentir bategar tant aprop la vida, sense caldre més que obrir els ulls i parar l'orella?, Massó Croq. 12. Parar compte o Parar esment o ment (i ant. parar mentes): posar atenció, obrar atentament. Lleuau-li lo drapet del unguent, e parau mentes si veureu que la dita buanyeta..., Anim. caçar 40 vo. Mas para sment | com té l'esguart enamorat, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 127). Els escassos veïns que va topar no li paraven esment, Massó Croq. 151. a) absol. Oposar un obstacle, un defensiu, a una cosa que sobrevé, que ataca. Ell desmoderadament e ab tota la força se esforçava a ferir, e Curial li empatxava los colps parant-li o torbant-lo en los braços, Curial, ii, 103. Conexent Aznar la poca força de Guillelmes de la Tor..., lexà's anar contra ell desmoderadament e donà-li tan grans cops que no li valia contrapassar ni parar, ne encara apartar-se'n, Curial, ii, 104.
|| 2. Evitar allò que ens sobrevé, que ens ataca, etc., interposant un obstacle, un defensiu; cast. parar. «He hagut de parar els cops amb el bastó».
|| 3. Rebre allò que sobrevé, que ataca, que ens llancen o que esperem que ens sobrevingui; cast. parar, dejar caer, recibir, aguantar. Parava estoicament la pluja, Víct. Cat., Ombr. 25. Vos agrada parar un coco, Roq. 43. «No duia paraigua, i he hagut de parar tota la pluja». Parar els castells: fer de crosses, en els castells dels xiquets de Valls; anar a agafar els castellers quan cauen, per evitar que caiguin en terra (Valls).
|| 4. absol. En el joc de conillets, de gatius, etc., Esser el jugador designat per sort per a portar la part més feixuga o poc airosa del joc, o contra el qual actuen els altres jugadors; cast. ser mohino.
III. || 1. tr. Fer cessar de moure's; cast. parar, detener. Ella, parant son carro de victòria, Verdaguer Flors Mar. 92.
|| 2. intr. o refl. Cessar de moure's; cast. pararse, detenerse. Com la B vol demostrar la A en la H, la C se para davant la A... en axí com la luna qui toll al sol sa clartat com se para davant ell, Llull Cont. 364, 11. Isqué de la dita galea, e cavalcan, sens parar-se en altre loch, anà a la dressana, doc. a. 1393 (Ardits, i, 38). Yo us posaré una brida en la boqua que us farà parar a cada pas, Tirant, c. 14. Moreno us darà algun fre tarí | ab què parareu sens gran sofrenada, Proc. olives 639. Especialment: a) Aturar-se un vehicle en un punt determinat. «El tren de les tres no para a la nostra estació».
|| 3. tr. Fer cessar (d'obrar, de sentir-se, de realitzar-se); cast. parar. Los aucellets que hi cantaven | han parada sa cançó, Verdaguer Idilis. Creix el misteri de la nit, i para | tota la vida son brogit llunyà, Carner Ofrena 155.
|| 4. intr. o refl. Cessar (d'obrar, de realitzar-se); cast. parar. A la per fi volens del dit plet parar per composició, Pere IV, Cròn. 412. Com haguessen principiat un dormidor... e per lur gran necessitat haja parat dita obra, doc. a. 1574 (BSAL, iii, 91). Comensà de ploura... ab tant impetut i tanta fúria... que si la misericòrdia de Déu nostre Senyor no la fas parar en lo punt que parà, se perdria la mitat o més de la vila, doc. a. 1632 (Rev. Cat. i, 121). Les rialles s'esmortuïen, els cops de colze i esquenades paraven com per màgica, Víct. Cat., Ombr. 54. No parant jo d'amar-te, mai pares d'avorrí'm, Atlàntida iv. No ha parat ni un moment es truy, Roq. 40. No gaire lluny hi ha el pastor, que no para de cridar, Massó Croq. 19. a) absol., No parar: no cessar, no aturar-se; estar en activitat constant. Y no parà fins que se va aplegar amb una garrullada d'adlàteres, Aguiló C., Rond. de R. 15. De tant com ha conversat, | és un molí que no para, Roq. 16. No pararé fins a portar-te a l'Audiència, Vilanova Obres, xi, 48.—b) Sens parar, o A no parar: sense aturar-se, sense interrupció. Venga fer avalot sens parar, Rosselló Many. 87. Havem volat sens parar | per barrancs i petges males, Colom Juven. 146.
|| 5. refl. a) Posar atenció a una cosa; fixar-s'hi atentament, adonar-se'n bé; cast. pararse.—b) Torbar-se de sorpresa. La Beatriu... s'hi quedà parada, Pons Auca 102.
|| 6. tr. Privar de la llibertat d'obrar; impedir; cast. impedir. Gens mal de fer és estat fins ara parar que no mos duguessen sa filotxera, Roq. 20. a) Parar les ovelles: impedir el gos que les ovelles fugin o vagin per llocs inconvenients (Ribagorça, Mall.).—b) Parar les rates: vigilar el gat les rates per a tirar-s'hi al damunt (Bages, Sorà, ap. Griera Tr.).
|| 7. intr. Aturar-se el gos davant una mata o altre amagatall, per indicar que sent flaire de caça (or., occ., mall.); cast. parar, mostrar.
IV. intr.
|| 1. Fer permanència de certa durada; especialment, a) Anar a estar a tal o tal casa, hostal, etc., durant la permanència en una localitat; cast. parar. «Quan anem a Manresa, parem a la fonda de Sant Domingo».
|| 2. Fer cap, arribar com a terme (de moviment, d'actuació, d'un canvi d'estat). Totes les coses paran en bé a les persones virtuoses, Lacavalleria Gazoph. Axò vindrà a parar en dany vostre, ibid. Sa síquia gran que va a parar en es moll, Roq. 47. Allà també paren | els cuadros passats... y cadires velles, Penya Poes. 230. Quan al passar los segles sa gran desfeta vegen, | diran: «Mirau on para la via dels plaers», Atlàntida i. En lo cabàs dels endarrerits sols hi paravan els rebuigs y deixos, Pons Auca 125. L'ametló... va a parar al covo del trist filadís, Salvà Poes. 34. Vaig anar a parar de nassos a una balconera, Ruyra Parada 20. Ni tu ni jo podem dir | com pararà nostra eixida, Ruiz Poes. 26. Tenia molta curiositat per veure en què paraven aquelles misses, Roq. 6. A la llarga paraven de betzols de convents, Ignor. 40.
|| 3. Estar, haver arribat (a un lloc indeterminat); cast. parar. S'usa en frases interrogatives, dubitatives i negatives. Ningú sabia per hont parava, Penya Mos. iii, 24. Li ha descomparegut es seu homo y no sap per hont para, Roq. 14. Qui sap ahont paran ja!, Vilanova Obres, xi, 129.
|| 4. Resultar, escaure, venir (bé, malament). «Te para molt bé este vestit» (Maestrat, Val.). Lo vestit del davant ben rodó no li para, Briz Cans. v, 171.
    Loc.—a) No parar-se en barres: no aturar-se per res, obrar amb total desconsideració.—b) Parar un altar per desparar-ne un altre: atendre una cosa a canvi de desatendre'n una altra (Valls).—c) No parar dol d'una cosa: no tenir-ne gens de disgust (Men.). Y mirau, poch se m'endona; | d'això no en pararé dol, Benejam F y F, acte iii, esc. 3a.—d) No tenir trast que parar: estar arruïnat o dins la misèria (Mall.). Y es tords ne passaven tant baixos que arribaren a no tenir trast que parar, Aguiló C., Rond. de R. 14.—e) No parar en torreta: anar d'ací d'allà sense aturar (Cast., Val.).—f) Parar clot a algú: plantar-li cara, resistir-li, oposar-s'hi (Mall.).
    Refr.—a) «Ara que ets morter, para; en esser maça, ja picaràs»: significa que els súbdits o els vençuts han de resignar-se a sofrir el govern dels altres (Men.).—b) «Qui para taula, es queda amb les estovalles brutes» (Griera Tr.).—c) «La taula parada fa acostar la gana» (Súria, ap. Griera Tr.).—d) «Allí on el sol no hi tocarà, casa ni hort no hi vagis a parar» (Manresa).
    Fon.: pəɾá (pir-or., or., bal.); paɾá (occ., Maestrat); paɾáɾ (Cast., Val., Al.).
    Sinòn.:—I. || 2, guarnir;— || 7, pelar;— || 10, posar.—II. || || 2, 3, emparar;— || 4, pagar.—III. || || 1, 3, 6, aturar;— || || 2, 4, 5, aturar-se.—IV. || 1, posar;— || || 2, 3, raure;— || 4, estar, escaure, caure, venir.
    Etim.: del llatí parāre, mat. sign. I.