DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PARLAR v.: cast. hablar.
|| 1. intr. Expressar pensaments o sentiments mitjançant el llenguatge. Qual de vosaltres dos parlarà primer?, Llull Gentil 127. Nuyl hom en la galea en què nós érem no parlaua ne deya re, Jaume I, Cròn. 94. Em vaig posar a parlar alt, ben alt, Ruyra Parada 26. a) Amb el complement indicador de l'assumpte sobre què s'expressa el pensament. Vos parle d'aquestes grans conquestes, Muntaner Cròn., c. 116. De què parlàveu l'altre jorn ab vostra comare?, Metge Somni iii. Res tan pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyedana, Massó Croq. 10.—b) Amb complement indirecte indicador de la persona a qui es dirigeix la paraula. Dien que Mafumet parlaua per semblança a les gents qui eren pegues, Llull Gentil 288. Si no t'enuig, parlaré't breument de algunes, Metge Somni iv. Les filles del comte són | que li parlen escondides, Maragall Enllà 45.—c) Amb el complement indicador de la dita persona introduït amb la preposició amb. Tro que ag parlad ab los diciples, Hom. Org. 8 vo. Si parlàssets ab negú del senyor rey d'Aragó, Muntaner Cròn., c. 119. No parlaràs més amb hòmens, | sinó amb angelets i amb mi, Verdaguer Idilis.—d) Parlar per algú: al·ludir-lo indirectament, sense anomenar-lo. Jo parlo en comú.—Tu... parlaves per mi; ¿que et penses que no entench les indirectes?, Vilanova Obres, xi, 253.
|| 2. Dirigir la paraula a algú, a una assemblea. Micer Joan de Pròxida parlà en dites corts, Muntaner Cròn., c. 99. Que alcun confrare en capítol no gos parlar ni levar-se en peus per parlar, doc. a. 1399 (Col. Bof. xli, 125).Parlar per algú: dir alguna cosa en favor seu, interessar-se verbalment per ell.
|| 3. Pronunciar, articular mots. Per bon spay stigué que no pogué parlar, Tirant, c. 3. Mentres hi fon lo metge, may parlaren, Somni J. Joan 656.
|| 4. tr. Dir; pronunciar, expressar verbalment. Està la saviea de nostra Dona en axí bona... que no és cor qui ho pogués pensar ni orelles qui ho poguessen oir ni boques qui u poguessen parlar, Llull Sta. Mar. 50. Es major la laor que'n cogita o'n diu, que no és la veritat que cogita o que parla, Lull Cont. 283, 12. De aquí avant parlar paraules fructuoses, Sermo St. Pere. Encara no sabia parlar cap mot, Boades Feyts 153. Lo qui parla sempre bestieses o boveries: Ineptus blatero, Insulsus negator, Lacavalleria Gazoph. Escoltan lo que parlan, Aguiló Poes. 38.
|| 5. tr. o intr. Expressar-se (en tal o tal llenguatge). E parlen del bell cathalanesch del món, Muntaner Cròn., c. 17. Parlareu noues lengues e sereu entesos per tota nació, Villena Vita Chr., c. 250. Parlem la mateixa llengua, Verdaguer Exc. 88. La comprèn millor que si parlàs en castellà, Ignor. 5.
|| 6. tr. Tractar; emparaular. E açò parlà's ans que Balaguer fos pres, Jaume I, Cròn. 45. Fo parlada per muller pel rey de França, Desclot Cròn., c. 4. Crec que ja s'ho tenen parlat ambe la Llucieta, Massó Croq. 47.
|| 7. intr. i refl. a) Tenir relacions amoroses preliminars del matrimoni (Tortosa, val., bal.). «Tereseta parla amb Joanet». «En Jordi i Na Tonina parlen plegats» (=festegen, tenen entrevistes amoroses).—b) Tenir relacions d'amistat; saludar-se, tenir tractes amicals. «Quimet i son germà no es parlen».
|| 8. intr., fig. Esser molt expressiu. Les coses donades, jatsia en callant o en amagant, per si metexes parlen, Scachs 23. «Aquest retrat parla»: està molt ben fet, té molta semblança amb l'original. «El violí parlava»: sonava amb molta expressió. La seua germana fee parlar les castanyetes, Guinot Capolls 54.
II. substantivat m. Acció i manera de parlar, d'expressar-se; llenguatge; cast. habla, lenguaje. No sabia detriar qual signifficaua en son parlar pus fortment, Llull Felix, pt. i, c. 7. Tirant stigué hun poch alienat pensant en lo parlar que fet hauia la princesa, Tirant, c. 194. Ab vostre parlar l'aveu maltractat, Proc. olives 482. Si el seu parlar no digués | quins són els uns y qui els altres, Picó Engl. 58. Del bell parlar provensalès, Maragall Enllà 22.
    Loc.—a) Parlar entre dents: parlar sense obrir la boca i pronunciant incompletament les paraules.—b) Parlar de nas, o de cap de nas, o amb el nas: parlar deixant sortir contínuament l'aire pel nas. Veu regullosa axí com si parlava ab les narils, Cauliach Coll., ll, vi, d. 1a, c. 2. Los sorts les més de les voltes parlen ab lo nas, Albert G., Ques. 91.—c) Parlar fort: parlar en veu alta, forta. Parla fort y en foresté..., de lo que no tens bravetja, Penya Poes. 73.—d) Parlar baix, o petit, o de petites: parlar en veu baixa.—e) Parlar tot sol: pronunciar paraules sense dirigir-les a ningú; fer coses de boig.—f) Parlar a l'orella o a cau d'orella: parlar amb qualcú aplicant-li la boca a l'orella.—g) Parlar com un home, o com un àngel, o com un sant, o com un llibre: parlar molt bé, amb molta raó o en forma molt bella.—h) Parlant en plata: parlant clar, sense eufemismes o dissimuls.—i) Parlar granat: parlar amb energia i en to agressiu.—j) Parlar gras: dir paraules indecoroses.—l) Parlar llatí o Parlar en castellà: estar embriac.—m) Parlar en castellà: escotxegar, les perdius.—n) Parlar pels colzes: xerrar molt.—o) Parlar més que fetge en brasa: xerrar contínuament.—q) Parlar a séc de paladar: parlar sense to ni so, sense necessitat ni oportunitat (Tarr.).—r) Parlar amb el cor a la mà: parlar amb franquesa, sense voler enganyar.—s) Qui parla!: exclamació amb què volem indicar que aquell qui acaba de parlar de defectes d'altri pateix dels mateixos.—t) Parlar al cor, o a l'ànima: impressionar fortament l'esperit.—u) Fer parlar o Donar que parlar: provocar comentaris, esser ocasió d'enraonaments de la gent, esser objecte de murmuració o de lloances.—v) No en parlem: es diu referint-se a una cosa que es considera massa sabuda o evident, o de la qual és preferible no dir res. De s'administració de justícia no en parlem, Aurora 226. No parlem des pobres ignorants que no en sabran de cap casta, Ignor. 5. No me'n parleu!, Pons Auca 231.—x) No en parlem més (i mall. no en parlem pus): es diu per cloure una discussió, una conversa en la qual no s'arriba a un acord o en la qual tots estan d'acord i per tant no cal dir-ne res més.—y) Tenir boca i no parlar: esser molt discret i remirat per no ofendre, per no molestar.—z) Parla, que Crist parlava, i estava en creu!: es diu per invitar peremptòriament algú a dir allò que volem que digui (Mall.). Una frase semblant és aquesta antiga: Parlats, que Déu parlà ab Moysès!, Jahuda Dits, c. 12.
    Refr.—a) «Cada u parla com és»: significa que en la manera de parlar es coneix la manera d'esser de les persones.—b) «Parle jo, i acerte qui vullga»: es diu referint-se als qui parlen sense to ni so, sense mirar què diuen (val.).—c) «Els nois parlen quan les gallines pixen»: significa que els menuts no han de ficar-se en la conversa de les persones grans.—d) «Qui parla en comú, no parla amb ningú»: significa que quan algú diu coses sense anomenar ningú concretament, no cal que es tingui ningú per al·ludit.—e) «Poc parlar és saviesa» (o «fa saviesa»).—f) «D'home que no parla i de gos que no lladri, no te'n fiïs».—g) «Qui molt parla, poc treballa»; «Qui molt parla, molt ment»; «Qui molt parla, molt erra» (o «sovint s'erra»); «Qui massa parla, alguna n'erra»; «Qui molt parla, poc encerta».—h) «Parlem a pams, i no a canes»: significa que cal no precipitar les coses ni dir-les abans d'hora.—i) «Molt parlar, nou; i molt gratar, cou»: significa que parlar molt sol esser nociu per a algú. Nou significa ‘fa mal’ (és del verb noure); però la gent d'ara, desconeixent el significat d'aquest verb, ha modificat el refrany dient: «Lo molt parlar, mou, i el molt gratar, cou».—j) «Qui parla clar, no s'embarassa»; «Parlant clar s'entenen»: indica que convé dir les coses així com són i no anar amb subterfugis o ficcions.—l) «Bon parlar no costa res»; «Parlar bé no costa massa»: recomana que es parli decorosament i sense ofendre.—m) «Es bon parlar, resta amb es qui el fa» (Men.); «Lo ben parlat està ben escoltat» (Tortosa); «Lo bell parlar fa bons amics» (Griera Tr.); «El ben parlat és ben mirat»: indica els avantatges del parlar correcte i decorós.—n) «Qui mal parla, mal obra».—o) «Quan parlen els vells, callen els joves»: es diu als infants que es fiquen en la conversa de la gent gran.—p) «Déu parla pels qui no parlen» (o «pels qui no rallen»): significa que els calumniats o acusats injustament no necessiten excusar-se.—q) «Déu parla pel just»: vol dir que la providència no abandona els qui sofreixen les injustícies dels homes.—r) «En parlar de mi, no ric»: es diu referint-se a aquells qui perjudiquen els altres però no volen que ningú els molesti ni els al·ludeixi despectivament (Mall.).—s) «Parlant, els homes s'entenen»; «Ningú s'entén sense parlar»; «Boca que no parla, Déu no la ou»: significa que moltes vegades els assumptes es compliquen perquè no hi ha prou franquesa o perquè no es diuen clarament les coses.—t) «Parlau d'un dolent, vet-l'aquí present» (Mall., Men.); «Qui del llop parla, prop li ix»; «Parla del llop, i se't presentarà»: es diu en aquelles ocasions en què es presenta inesperadament una persona de la qual en aquell moment es parlava per casualitat.—u) «A qui sempre et parla de Déu, no li fiïs lo teu; a qui no en parla mai, no li fiïs un fregai» (o «un carai») (Men.).—v) «Parlant amb algú, tos dits, no toquin botons dels pits» (Cat.); «Quan amb algú parlaràs, no t'acostis prop d'es nas» (Mall.): serveix per a blasmar el costum d'acostar-se massa a la persona amb qui es parla.—x) «No parlis amb qui tot ho diu, ni riguis amb qui de tot se'n riu».—y) «De poc parlar i llevar dematí, mai te n'hauràs de penedir».—z) «Si vols ben parlar, aprèn de callar»; «Per a saber parlar, s'ha de saber callar»; «Molts sabrien de parlar si aprenguessin de callar».—aa) «Mira qui parla, lo que parla i amb qui parla».—bb) «No sap parlar, i vol llatinejar»: es diu del qui pretén de parlar de coses elevades, essent de molt poca cultura.—cc) «A qui no peca parlant, diga-li sant» (Griera Tr.).—dd) «De l'abundància del cor parla la boca»: significa que espontàniament solem dir aquelles coses que ens impressionen o que ens preocupen.—ee) «Sempre parla més el qui hauria de callar».—ff) «En cantar, es coneix l'ocell, i en parlar, el cervell».—gg) «Parlem del que parlem, i al julivert no hi toquem»: significa que cal concretar la conversa a allò que interessa, i no desviar-la a coses accidentals (Penedès).—hh) «Parlen cartes, i callen barbes»: vol dir que les proves documentals tenen més valor que els testimonis verbals (Val.).
    Fon.: pəɾlá (pir-or., or., bal.); paɾlá (occ.); paɾláɾ (val.); pəɫɫá (mall., men.).
    Sinòn. vulgars i dialectals: enraonar, conversar, rallar, xerrar.
    Etim.: del llatí vulgar parabŏlare, mat. sign. || 1.