DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PECADOR, -ORA m. i f. i adj.
Que peca; cast. pecador. a) subst. m. i f. Pecador qui és en tenebres de mort, Hom. Org. 4. Mare de Déu, que sots pont e pas dels pecadors, Jaume I, Cròn. 95. Guiadora dels pobres pecadors, Verdaguer Flors Mar. 12.—b) adj. Uns hòmens són justs e los altres són peccadors, Llull Cont. 315. Al home peccador ha donats uyls per ço que pusca plorar sos peccats, Llull Cavall. 14. Poblat de les pus malvades gents del món e de les pus peccadores, Muntaner Cròn., c. 287.
    Refr.—a) «Per un pecador se perd una nau»: significa que pel mal comportament o pels defectes d'una persona es posa en perill la comunitat o conjunt de què forma part.—b) «Sovint paguen els justos pels pecadors»: vol dir que moltes vegades reben el càstig o sofreixen les males conseqüències els que no tenen culpa.—c) «El pecat se pot dir, però el pecador no»: indica que es poden contar coses mal fetes, però no és caritatiu ni correcte anomenar el culpable.—d) «D'un gran pecador, un gran sant»: es diu referint-se als qui després de portar mala vida s'han convertit i han assolit la santedat.
    Fon.: pəkəðó (or.); pekaðó (occ.); pekaóɾ (Val.); pekəðó (mall., men.); pakaɾó (alg.).
    Intens.: pecadoràs, -assa; pecadoret, -eta; pecadorot, -ota.
    Etim.: del llatí peccatōre, mat. sign.