DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PENJAR v. tr. o intr.: cast. colgar, pender.
I. tr.
|| 1. Fer aguantar un cos per la seva part superior sense res que el sostingui per sota. Vós fos penjat en vil loc, ab ladres, e fos penjat en alt, per tal que tuit vos veessen, Llull Cont. 55, 6. Com tots los quatre scuts foren penjats, Tirant, c. 64. Ligada ab fils d'or... la's penjà al coll, Curial, i, 23. Du espasa penjada del cinyell, Aguiló Poes. 82. Mare, penjau d'un salze la lira als vents i oratge, Atlàntida ii. Duen la berena penjada al bastó, Verdaguer Exc. 44. Especialment: a) Calar els palangres lligant-ne un llarg enfilall en una sirga molt llarga; a cada cinc palangres alternativament es lligava una pedra grossa i un suro (St. Pol, ap. BDC, xiv, 48).
|| 2. Fer morir per estrangulació fent aguantar el cos amb una corda passada al voltant del coll i sense que el cos toqui de peus en terra; cast. colgar, ahorcar. Sia penyat sens tota mercè, doc. a. 1290 (BABL, xi, 301). Aquell rey manà penjar lo hom qui hauia mort lo caualler, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Prengueren-ne dos e peniaren-los per la gola, Desclot Cròn., c. 156. César... pot metre la mà e'l thresor, e pot fer questes, e penjar e rocegar, Muntaner Cròn., c. 212. Sots pena de penjar per lo coll, doc. a. 1386 (BSAL, ix, 14). I resten els cadàvers i restaran penjats, Alcover Poem. Bíbl. 73. a) refl. Matar-se per estrangulació en la dita forma. Per aquell girament desamà lo mercader tan fortment si mateix, que's penjà e s'auçís, Llull Felix, pt. viii, c. 10. Per ira empesa, se penjà per lo coll, Alegre Transf. 48.
|| 3. fig. Posar en una situació dolenta, sense solució o de sortida difícil, sia en l'aspecte econòmic, sia en un altre aspecte. Especialment: a) Suspendre en els exàmens. «M'han penjat de llatí».
|| 4. refl. Inclinar-se molt un cos, de manera que la seva part superior surti cap a fora d'allò que el sosté. M'havia dit ella, penjant-se molt an es ferros des balcó, Maura Aygof. 13. a) fig. Retardar-se voluntàriament en el treball; procurar treballar poc. (Mall.). S'erissó feia sa viona ferm, però lo que es diu ella [sa raboa] s'hi penjava tant com poria, Alcover Rond. i, 286.
|| 5. per ext., Fer aguantar una cosa en un lloc alt (encara que no sia sense sosteniment de la part inferior); sobretot, ensaltar o fer anar una pilota o altra cosa damunt una teulada, balcó, etc. (Camp de Tarr., Maestrat).
|| 6. fig. Imputar, atribuir a algú una acció que no ha comès. Jo també li he penjat aquest miracle, Penya Mos. iii, 151. Y que me'n penja, d'injustícias, la tal sogra!, Oller Fig. pais. 51.
II. intr.
|| 1. Estar una cosa aguantada per la seva part superior, sense res que la sostingui per sota. Guart sus alt en ta santa creu on penja la vostra figura, Llull Cont. 116, 29. Posat son alduff que penjaua en un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. On penja l'inútil fruit | de l'arbre d'eterna vida, Alcover Poem. Bíbl. 11.
|| 2. Estar una cosa subjectada per la part superior i arribar relativament avall; venir més avall que les altres coses del mateix orde. Aquest vel no és bé ensafranat... e aquest penja massa de aquesta part, Metge Somni iii. Si les ales del esparver pengen massa, untar-li-les-has ab sanch de oca, Flos medic. 123. Vaig estimar-me més asseure-m'hi amb les cames penjant, Ruyra Parada 17.
|| 3. ant. Dependre, tenir la seva raó d'esser o d'actuar (en tal o tal cosa). La ànima dels bruts... corporal és e composta, car de la permanència de la sanch penge l'esser aquella, Metge Somni i. Devem pensar en la amor de Déu e del proysme e aquella metre en obra, en la qual penja tota la ley e'ls prophetes, Canals Carta, c. 13. En la qual ordinació una cosa penje del altre, Canals Prov. 88. Vós... qui sots tan notable dona e cella en qui tota aquesta província penja, Jacob Xalabín 3 vo. En tal contrast la mia vida penja, Ausiàs March, xcviii.
|| 4. Estar en suspens, sense resoldre. Romàs questió entre ells... e penja la dita questió encara, que mai no s'és discernida ne es discernirà, Decam. i, 103. Les causes de liquidatió que vuy penjan indecises en la Real Audièntia, Const. Cat. 364. Tot cau i tot penja: es diu d'una empresa, casa, etc., on les feines estan sense fer o on manca l'organització activa. Tot cau y tot penja! La feyna no'm ret!, Penya Poes. 32.
    Loc.—a) Penjar-se una bruixa: caure borrasca (Bages, ap. Griera Tr.).—b) Estar penjat a l'orella d'algú: estar-li sempre molt acostat demanant-li coses.—c) Penjar prim: venir molt just, estar a punt d'ocórrer una cosa.—d) Tant m'estim si cau com si penja: es diu per significar indiferència respecte d'alguna cosa.—e) Li penjaran els testos al coll: es diu d'algú que ha trencat una cosa, com amenaçant-lo humorísticament (Empordà).—f) Penjar els hàbits (o els llibres) a la figuera, o simplement Penjar els hàbits: deixar de seguir la carrera eclesiàstica.—g) Penjar les barres al sostre: estar sense menjar, patir fam (Costa de Llevant, Vallès, Barc., Penedès).—h) Tenir més sort que els que pengen: tenir molta sort (Urgell, Segarra).—i) D'es budells d'un podrien penjar s'altre: es diu referint-se a dues persones igualment dolentes (Mall.).
    Refr.—a) «Val més penjar un home que posar un mal estil» (o «un mal costum»): significa que introduir usances noves és perillós, perquè produeix desgavells.—b) «Qui vol ser ric massa aviat, abans de l'any és penjat».—c) «Tot quant penja, pot caure» (Mall.); «Tot lo que penja, va a mà de caure» (Men.): significa que tot és possible si les circumstàncies afavoreixen.
    Fon.: pəɲʒá (pir-or., or., bal.); peɲʤá (occ.); peɲʤáɾ (Cast., Al.); peɲʧáɾ (Val.); paɲʤá (alg.).
    Etim.: del llatí *pendĭcare, derivat de pendĕre, mat. sign.