DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PERVENIR v. intr.
|| 1. Arribar; venir fins a cert lloc, o existir fins a cert temps, o assolir l'objecte al qual es dirigia; cast. llegar. Volets que veritat sia via e carrera per la qual hom pervenga a vós, Llull Cont. 25, 1. Los tres sauis foren peruenguts en lo loch on se encontraren primerament, Llull Gentil 303. Les quals pervinguen a la fi e fruïció divinal, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 208). Caminà tant... fins que fou peruenguda prop de la insigne ciutat, Tirant, c. 448. No hi va haver racó... hon aquella maluada persecució no peruengués, Boades Feyts 39.
|| 2. Passar a esser propietat d'algú una cosa. «Tot lo que tinc em va pervenir d'un oncle meu» (or., occ., bal.). El regne era pervengut a mans d'infant rey de sjs anys, Marsili, c. 13. De totes... possessions que ajen... que sien estades de crestians et a ells sien pervengudes per compra o per altra raó, Cost. Tort. I, i, 20. Poch temps havia que per mort de son pare li era peruengut lo regiment e senyoria de la sua terra, Curial, i, 1.
|| 3. Provenir, tenir origen; cast. provenir. «Aquest llençol encara pervé del casament de la meva àvia». Considerants... que per les dites occasions... no pervenguessen majors erros e escàndells, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 316). La ànima racional ne's pot trobar que puxa pervenir sinó de Déu, Metge Somni i.
    Refr.—a) «Abans de fer i dir, mira què et pot pervenir» (Mall.).—b) «De fer bé, mal ne pervé».—c) «No hauràs bé, si d'un altre no et pervé».
    Fon.: pəɾβəní (or.); peɾβení (occ.); pəɾvəní (bal.).
    Etim.: del llatí pervenīre, mat. sign. || 1 i 2. En l'accepció || 3, sembla venir del llatí provenīre, amb canvi de prefix.

2. PERVENIR o PERVINDRE m.
Esdevenidor; cast. porvenir. Adevina lo pervenir, Alegre Transf. 114. Jove de gran pervenir, Vilanova Obres, iv, 101. Abocats al pervindre, hi plantàvem una fita, Ruyra Parada 35. Fer-se un bon pervindre: adquirir un bon passar, béns suficients per a viure bé.
    Fon.: pəɾβəní (or.); pəɾvəní (bal.); peɾβíndɾe (occ., val.).
    Sinòn.: avenir, esdevenidor.
    Etim.: grafia aglutinada de per venir o per vindre (=a venir, que ha de venir).