DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PIETAT f.: cast. piedad.
|| 1. Devoció a les coses santes; amor sant (a Déu, als pares, als fills, a la pàtria). Les quals [messions] lo pare no podria denyar per nulla guisa que no les fes per la paternal pietat, Cost. Tort. IV, ii, 3. Car Pietat fet haurà pau ab vós, Ausiàs March, xxv. La ferventa pietat que inflama els cors humils, Alcover Poem. Bíbl. 69.
|| 2. Sentiment de dolor que prové de considerar la desgràcia dels altres. Amable fill, ages pietat de ton proysme per so que pusques amar e plorar, Llull Doctr. Puer. 35, 5. E ab la pietat que a él près d'els, dix que se'n empararia, Jaume I, Cròn. 8. No y hac nengú que no ploràs de pietat, Desclot Cròn., c. 168. No deu hom hauer de re tan gran pietat com de saui que sia sotmès a vici, Jahuda Dits, c. 6. Però nosaltres no tinguérem pietat, Ruyra Parada 15. Esser gran pietat: (ant.) esser cosa molt digna de compassió. Els plants e los plors que ells feyen era molt gran pietat, Muntaner Cròn., c. 54.
    Refr.
—«Més val enveja que pietat»: significa que convé més esser envejat que plangut, perquè en el primer cas és senyal de benestar o bona sort, i en el segon ho és de desgràcia.
    Fon.: piətát (or., bal.); pietát (occ., val.); piəðát (bal.).
    Etim.: del llatí pietāte, mat. sign.