Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  pinyo
veure  1. pinyó
veure  2. pinyó
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PINYO m.
|| 1. Pinyol (Oleta, Ribesaltes).
|| 2. Cop pegat amb una baldufa a una altra que balla (Calasseit); cast. cachada.
|| 3. Porció de moc que es porta o es treu pel nas (Men.).
    Fon.:
píɲu (pir-or., men.); píɲo (Calasseit).

1. PINYÓ m.
|| 1. Llavor de pi, de forma el·lipsoidal i clofolla molt dura; cast. piñón. Carga de pinyons, Leuda Coll. 1249, 250. Lo pi allegava que la pinya e'l clovell del pinyó eren en ell per conservar lo pinyó, Llull Blanq. 57, 6. Que forment no pag res, ne vin..., ne neguns lagums, ne pinyons, doc. a. 1339 (Capmany Mem. iv, 99). Una paperina de pinyons, Vilanova Obres, iv, 82.
|| 2. Peça o figura de forma i grossària semblant a la de la llavor del pi; cast. piñón. Una via de reparadura ab fulles ab un pinyó de vidra blau, Inv. Anfós V, 151. Una copa ab sobrecop d'argent daurat, ab son pinyó en lo sobrecop, ibíd. 172. Una dotzena de touallolas de mitg pinyó, doc. a. 1748 (arx. de Montblanc). a) Pinyó de col: la part blanca i més tendra de la col (pir-or.).—b) Tap cònic i petit, per a botelletes de medicament (Empordà).—c) Pinyons de rata: planta crassulàcia de l'espècie Sedum sediforme (Bal.); cast. uña de gato
|| 3. pl. Diners. Tenir molts pinyons: esser molt ric. No se'n porien avenir que un desconegut hagués tenguts pinyons per fer una obra tan meravellosa y magnífica, Alcover Rond. x, 131.
|| 4. fig. Moc que penja del nas.
|| 5. Terra de còdols, alguns ja solts, altres encara units per terra (Gandesa).
Pinyó: llinatge català.
    Loc.
—a) Boqueta de pinyó o com un pinyó: boca molt petita i bonica.—b) No saber a pinyons: (ant.) no tenir bon gust, no esser gens agradable. Yo faré tal cosa que no us sabrà a pinyons, Metge Somni iii.—c) Estar a partir-se un pinyó: esser molt amics, tenir gran intimitat.—d) No voler sinó pinyons pelats: esser molt primcernut, no voler sinó les coses millors.—e) No se li pot ficar un pinyó al cul: es diu d'una persona molt orgullosa o satisfeta d'ella mateixa.
    Fon.:
piɲó (or., occ., val., bal.).
    Intens.
—a) Augm.: pinyonàs, pinyonarro.—b) Dim.: pinyonet, pinyonetxo, pinyonel·lo, pinyoneu, pinyonic, pinyoniu.—c) Pejor.: pinyonot.
    Sinòn.:
|| 2c, arròs de pardal, crespinell, crespinella, raïmet de pastor.
    Etim.:
del llatí *pinĕōne, derivat de pīnĕu, ‘cosa de pi’.

2. PINYÓ m.
|| 1. Merlet, i per ext., Penyal sobressortint; cast. almena. Veureu dalt d'un pinyó de la muntanya els murs esqueixalats i sense sostres del Castellot, Oller Hist. 132.
|| 2. Roda dentada petita que engrana amb una de més gran; cast. piñón.
    Etim.:
del fr. pignon, derivat del llatí pĭnna, mat. sign. || 1.