DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PLAURE v.: cast. placer, agradar.
|| 1. Esser grat, satisfer el gust. a) intr. Ell menjaria ço que a ell plauria, Llull Felix, pt. i, c. 6. E plach molt a nós e a nostre conseyl les paraules que'ns enuiaren a dir, Jaume I, Cròn. 33. Bé'm plau ço que deits, Desclot Cròn., c. 4. Haguem ab ells rahonament qui'ns plach e'ns alegrà molt, Pere IV, Cròn. 371. Diran que per més plaure a ells ho fan, e que ab tot açò no poden tant fer que plàcien a ells més que les serventes, Metge Somni iii. O com me plauria veure aquest singular acte, Tirant, c. 50. Demana si a ton oncle li plauen com a mi, Canigó i. Cap solució li plaïa, Pons Com an. 193. Altres oficis li haurien plagut més, Massó Croq. 22. Plàcia: forma de subjuntiu emprada per a suplicar o expressar desig. Plàcia a Déu que en la sua santa glòria nos pugam trobar, Llull Blanq. 5. E plàcia-us ensenyar a mi tant, Llull Gentil 60. Plàcia't que vages pendre aquell regne, Muntaner Cròn., c. 54. Senyor, plàcie-us fer-me gràcia la vege, Paris e Viana 23.—b) tr. (ús antic i propi de la poesia) Perquè vejau... que neguna causa, si vull rahó plaure, en aquell jo trobe, Passi cobles 53. Amant a vós he plagut ma natura, Ausiàs March, lxxxviii.
|| 2. refl. Adelitar-se, prendre gust (en una cosa o de fer una cosa). Ell se plau en cometrer delictes, Lacavalleria Gazoph. Ja que en mon amor no et plaus, Llorente Versos 215. I soles papes d'or a rodejà'l se plauen, Berga MT 60.
    Loc.—a) Si us plau: fórmula per a introduir i suavitzar una petició o un manament (=cast. por favor, si gusta). Oïu, si us plau, nostra clamor, Canigó ix.—b) Si us plau per força: tant si vols com si no vols. Per a impressionar-nos si us plau per força, Carner Bonh. 119.—c) No plàcia a Déu!: exclamació per expressar la por o l'horror que ens causa una acció o un esdeveniment que es suposa que pot ocórrer. Fareu la batalla dos per dos, o deu per deu...—No plàcia a Déu! dix lo comte; que ab mi no irà més de hun companyó, Desclot Cròn., c. 7.—d) Si a Déu plau: expressió de confiança en la providència divina per a la realització d'una cosa que es considera bona. Ya si a Déu plau yo no us ausiuré, car vós no u marexets, Graal 66. «Un llumeneret blau! Ja hi arribarem, si a Déu plau»: locució pròpia de les rondalles populars mallorquines.—e) Plau al senyor Rei: fórmula usada antigament en els documents, per expressar l'acceptació que el Rei atorgava d'allò que li demanaven o proposaven. (Cf. doc. a. 1365, ap. Bofarull Mar. 82; doc. a. 1378, ap. Capmany Mem. ii, 151; etc.).
    Refr.—a) «No guardis a quants plaus, mes a quals» (ant.).—b) «Càrrega (o «Viatge») que plau, no pesa»: vol dir que les coses que es fan amb gust no resulten fatigoses ni molestes.
    Fon.: pláwɾə (pir-or., or., bal.); pláwɾe (occ., val.).
    Conjug.:
  en el paradigma adjunt donam les formes verbals de plaure que apareixen en el textos antics; aquest verb ha anat desapareixent del llenguatge viu, en el qual ha estat substituït per agradar. A moltes regions el seu ús està reduït actualment a les locucions si us plau i si a Déu plau; en altres s'usa només com a impersonal («em plau», «ens plaurà», etc.). En canvi, el verb conserva plena vitalitat en la llengua literària, que admet aquesta flexió:—Pres. d'indic.: plac, plaus, plau, plaem, plaeu, plauen;—Pretèrit imperfet: plaïa, plaïes, plaïa, plaíem, plaíeu, plaïen;—Pretèrit perfet simple: plaguí, plagueres, plagué, plaguérem, plaguéreu, plagueren;—Futur: plauré, plauràs, plaurà, plaurem, plaureu, plauran;—Condicional: plauria, plauries, plauria, plauríem, plauríeu, plaurien;—Pres. de subj.: plagui, plaguis, plagui, plaguem, plagueu, plaguin;—Pret. imperfet de subj.: plagués, plaguessis, plagués, plaguéssim, plaguéssiu, plaguessin;—Imperatiu: plau, plaeu;—Gerundi: plaent;—Part. pass.: plagut.
    Etim.: del llatí placēre, mat. sign.