DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PLEBEU, -EA adj. i subst. m. i f.
Pertanyent a la plebs; vulgar, mancat de distinció, de noblesa; cast. plebeyo. La culpa de la plebea ignorància e insulsa credulitat del vulgo reprimint, doc. a. 1488 (BSAL, ix, 285). D'un humorisme absolutament plebeu, Carner Bonh. 125. Honrant la seva sang plebea, abusà de l'hospitalitat, Vidal Mem. 60. Quan fonc destrossat | tot lo castell, | los plebeus ladres gran apparell | fan de tirar, doc. segle XVI (Parera Crest. 198). Escolto el pas i la fatiga d'un plebeu en derrota, Espriu Lírica 68.
    Fon.: pləβέw (Barc.); pleβéw (Val.); pləβέ̞w (Palma).
    Var. form. ant.: plebei (Seglars o reglars, militars o plebeys, Ordin. Palat. 198); plebeio (castellanisme: Quedaria exclòs lo plebeyo a qui acompanya estudi, doc. a. 1678, ap. Hist. Gremis, ii).
    Etim.: pres del llatí plebeiu, mat. sign.