DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATPREDICAR (i ant. preicar). v. tr.: cast. predicar.
|| 1. lòg. Afirmar una cosa d'una altra, especialment del subjecte de la proposició. Primera és d'equivocat | cant del subject és predicat, Llull Gatz. 281.
|| 2. Anunciar o proclamar una cosa com a vertadera o com a norma a seguir. a) Tenint com a complement directe el nom de la cosa anunciada o proclamada. Ja no exirà del peccat per re que l'home just li preic ne li diga, Llull Cont. 105, 21. He gran voluntat de preicar la paraula de Déu, Llull Blanq. 4. Los sacerdots de les ydoles predicaven molts déus, Genebreda Cons. 28. L'Iglésia catòlica predica aquest precepte, Ignor. 11. Només predica desgràcia, Ruyra Parada 29.—b) Tenint com a complement directe el nom de la persona o persones a qui s'anuncia o proclama una cosa. Temps era que los infeels fossen preycats, Llull Blanq. 45. Per tal que per sancta vida preycàs los monges mals, que's conuertissen a bon estament, Llull Felix, pt. i, c. 11. El senyor rey los preycà e'ls dix moltes bones paraules e rahons, Muntaner Cròn., c. 25. Que no em predich, que no el crech, Ignor. 50.—c) absol., sense complement directe (principalment en el sentit de pronunciar un sermó religiós, i secundàriament en el de recomanar una cosa, cercar d'inculcar-la). El dia del iudici de qui... a predicar, Hom. Org. 2 vo. Si alcú mestre en theologia aquell dia preicarà, volem que sega a la nostra taula, Ordin. Palat. 180. Que Jesu Xrist fo orat e axí com a foll anave preycant per la terra, doc. a. 1385 (Rubió Docs. cult. ii, 284). Hir yo vos preyquí de la Ascensió del Salvador, Sermons SVF, i, 35. En missa entrava | com ja preycaven, Spill 2561.
|| 3. fig. i iròn. Parlar molt, xerrar. Mira, Rosa, se fa tart y ja basta de predicar, Roq. 4.
Loc.—a) Predicar en desert o Predicar a la paret: predicar sense esser escoltat.—b) Encara que m'ho prediquin teatins, o encara que m'ho prediquin dalt una trona: de cap manera no ho creuré. D'así no'm trauran encara que'm prediquen Teatinos, Rond. de R. Val. 20.
Refr.—a) «Predica, cabàs, que res ne trauràs» (Empordà); «Predicau, pare Vicent, que poc cabal ne fa la gent» (Segarra, Urgell); «Predica, frare, més ne faré ara» (Mall.); «Predica Na Saura (o Na Jòrdia) que no begui vi» (Men.): es diu referint-se a les predicacions o consells que no són escoltats.—b) «Predica consciència, i ven vinagre»: es diu de les persones hipòcrites.—c) «Quan prediquen, l'orgue no sona»: significa que quan parla el qui té autoritat, els altres han de callar (Mall.).—d) «Qui està més alt, predica»: vol dir que el qui aconsegueix situar-se en posició de privilegi, domina els altres (Mall.).
Fon.: pɾəðiká (or., bal.); pɾeðiká (occ.); pɾeðikáɾ (val.); pɾəðiсá (Palma, Manacor, Pollença). En la pronúncia més vulgar hi ha les formes pedricar (peðɾiká, Tortosa; pəðɾiká, Men.), perdicar (peɾðiká, Benassal), prericar (pɾaɾiká, Alg.).
Var. form. ant.: pricar (Passi cobles 20; Corella Obres 310); presicar (Muntaner Cròn., c. 272).
Etim.: pres del llatí praedīcāre, mat. sign.