DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PRINCIPAL
|| 1. adj. Primer en importància; el més important; cast. principal. La final causa, ço és, la principal rahó per què Déus ha creat hom, Llull Gentil 138. Qui era lo principal conseller nostre, Pere IV, Cròn. 89. Tocaré superficialment alguns dels principals vicis que has dit esser en les dones, Metge Somni iv. Des d'allí es veuen les principals muntanyes de Catalunya, Verdaguer Exc. 16. Amb axò s'obrin es vidres de s'estància principal, Roq. 11. Però vostè hi va ser feliça, que és lo principal, Vilanova Obres, xi, 78.
|| 2. m. a) jurispr. Persona que atorga poder a una altra per a obrar en nom seu. Pot-li dir lo veguer al dit procurador o defenedor: Vós o el principal siats a Cort aytal dia; ço és, lo primer dia que vénga de Cort, o el procurador o el principal deuen-hi esser, Cost. Tort. II, ix, 5.—b) Persona de més importància en una empresa, negoci, organització laboral; cast. principal.
|| 3. adj. i subst. m. Pis que ve immediatament sobre la planta baixa, si no hi ha entresol; cast. principal. La primera conversa al replà de l'escala del senyor del principal, Llor Jocs 142.
|| 4. m. Mota o capital bàsic d'una obligació, contracte o cens.
    Var. form. (vulg.): prencipal (Capllitrar de adzur e vermaló... les letres prensipalls de cascun ofici, doc. a. 1501, ap. BSAL, viii, 185).
    Fon.: pɾinsipáɫ (or., occ., val., bal.); pɾənsipáɫ (or., bal., en la pronúncia més vulgar); pɾensipáɫ (occ., val., en la pronúncia més vulgar).
    Intens.: principalíssim, -íssima.
    Etim.: pres del llatí princĭpāle, mat. sign.