Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  privar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PRIVAR v. tr. o intr.
I. tr.
|| 1. Fer que algú no tingui allò que tenia, allò de què gaudia o allò que necessita; desposseir; cast. privar. Com podia atrobar que negú maestre usava mal de la sciència que mostrava, punia'l e privava'l d'aquell ofici, Llull Blanq. 86, 6. Qui scienment fals testimoni donarà, de tots los béns mobles priuat serà, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 308). Los amichs no'l ploren... per ço com lo veen destituït e privat dels béns temporals, Metge Somni i. Úlcera leja | e corrosiva | de vida 't priva, Spill 12119. Me perdràs per a tots temps e't priuaré del bé que tu esperes hauer de mi, Curial, i, 8. Dolça llengua..., fins tos poetes te priven | dels mots propis en llurs cants, Aguiló Fochs foll. 46. a) refl. Abstenir-se, deixar voluntàriament una cosa que es posseeix o que es podria posseir. Vertader religiós | dels delits del món se priua, Turmeda Diuis. 17. Ja per axò de córrer puntes | privar no's deuen, Somni J. Joan 1584. Aquests menestrals que es priven de lo necessari per sa gola de comprar billets, Ignor. 68.
|| 2. Prohibir, donar orde de no fer alguna cosa; cast. prohibir, privar. a) Amb complement directe de persona a la qual es fa la prohibició. Es com si el privassen de pensar qui és ell, Ignor. 11. Ja saps que n'ets privada | de veure el traginer, Briz Cans. v, 249.—b) Amb complement directe de la cosa que es prohibeix. Y ara ho han privat es qui comanden, Ignor. 4. A dins l'església està privat entrar-hi màscares, Roq. 9. Es Batle sol privar que transitin, Alcover Cont. 162. ¿Que és privat, lo seu nom, que no es puga sapiguer?, Vilanova Obres, xi, 11.
|| 3. Impedir. a) Amb complement directe de persona. Tinc son y no dormo, me'n priva l'amor, Verdaguer Idilis. Aquelles muntanyes | que tan altes són | me priven de veure | mos amors on són, Maragall Enllà 23. Trista sort avuy me priva | de sentir y de plorar, Salvà Poes. 25.—b) Amb complement directe de cosa. Després altres muntanyes | la vostra em privaran, Collell Flor. 162.
II. intr.
|| 1. Tenir privadesa; cast. privar. Vosaltres teniu offici tal, que de necessitat priuareu molt ab lo meu Fill e ab mi, Villena Vita Chr., c. 58.
|| 2. Esser d'ús normal i freqüent; esser admès generalment; esser de moda; cast. privar. Ella era un manual vivent... de tot quant havia privat en son ram y en son temps. Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 237). El [traje] que més priva en elles és el de xixonenca, y entre ells el de contrabandiste, Martínez Folkl. i, 77.
III. intr., ant.
|| 1. Estar mancat; no posseir; cast. estar privado. Totes coses priven d'aver propietat divina sinó vós, Llull Cont. 8, 2. Figura sensual en mirall no's pot afigurar al home cech per so car priva de vista corporal, Llull Cont. 317, 23. Si Déus privava d'esser no seria tan gran contrarietat enfre vicis e vertuts com és, Llull Dem. 5.
|| 2. Mancar; no esser, no existir; cast. faltar. Si la conjuncció privava enfre forma e matèria, sí's faria matèria e forma, e si aquestes tres coses privaven en substància creada, substància creada no seria nulla cosa, Llull Cont. 317, 17. Si tant era que l'enteniment no entesés creador ni recreació, seria demostrat que en Déu privàs acabada bonea, Llull Dem. 22.
IV. tr. Beure (en l'argot dels malfactors). Al cantu en la tabernosa m'he privat una copanyis de mostu = A la taverna del cantó m'he begut una copa de vi, Vallmitjana Crimin. 65.
    Fon.:
pɾiβá (or., occ.); pɾiváɾ, pɾiβáɾ (val.); pɾivá (bal.).
    Etim.:
del llatí privāre, mat. sign. I.