DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PUDOR m.
Aversió de l'ànim envers allò que pot ofendre la decència; vergonya; cast. pudor. Era aquell punt de meravella on limita el pudor amb l'encís, Casp Proses 88.
    Fon.: puðóɾ (Barc., Val., Palma).
    Etim.: pres del llatí pŭdōre, mat. sign.

2. PUDOR f.
|| 1. Mala olor; cast. hedor. Que hom tema a sofferir les pudors qui seran en infern, Llull Felix, pt. viii, c. 15. Era tan gran la pudor que 'ls daua aquela mort del bestiar, que... els se reteren per catius, Jaume I, Cròn. 202. Sí que la pudor n'és anada devant Déus, Muntaner Cròn., c. 287. Axí com l'hom que viu en galera, | que ja pudor l'és olor falaguera, Ausiàs March cxiii.
|| 2. fig. Fer pudor de tal o tal cosa: tenir semblança o donar indicis d'esser tal o tal cosa.
|| 3. fig. Fer pudor a algú, tal o tal cosa: ofendre'l, molestar-lo, fer-li fàstic.
|| 4. Una pudor: molt, gran quantitat (Pont de S.). «A la plaça hi ha una pudor de dones»: hi ha una multitud de dones.
    Loc.
—Fer com la pudor, que per tot se fica: esser molt aficadís, anar d'ací d'allà contínuament, deixar-se veure molt i per molts llocs.
    Refr.—a) «Allà on hi ha amor, no hi ha pudor»: significa que l'amor supera totes les dificultats (Mall.).—b) «Qui sempre fa olor, fa pudor»: vol dir que els qui es perfumen molt, arriben a donar molèstia o fàstic.
    Fon.: puðó (or., occ., bal.); puðóɾ (val.); puðú (Ross.).
    Intens.: pudoreta, pudorassa, pudorota.
    Etim.: del llatí putōre, mat. sign.