DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PUJAR (i dial. puiar). v. intr. o tr.: cast. subir.
I. intr. o tr.
|| 1. a) intr. Passar a un lloc més alt; anar de baix a dalt. Hom puja per los jusans escalons als subirans, Llull Cont. 326, 1. Al matí .. pugen les vapors de la terra a ensús, Llull Felix, pt. 3, c. 3. Farà puyar al cap de la torra dos o tres hòmens seus, Commem. 142. No puygs en cambra, e no cauràs d'escala, Jahuda Dits, c. 67. Altres són portats entorn ab grans rodes e pujen amunt e devallen continuament, Metge Somni iii. Al cel só pujada, Villena Vita Chr., c. 26. Segueixo pujant per una regió pedregosa, Massó Croq. 12. Pujar a cavall: posar-se sobre un cavall o altra bístia per cavalcar.—b) refl. i acompanyat de la partícula en (pujar-se'n). Ador-te, Senyor, com te'n pugest als cels, Llull Blanq. 8, 6. Aprés pujam-nos-en en les muntanyes de Jaca, Pere IV, Cròn. 69. Aquí veurets violers | qui se'n pugen pels noguers, Turmeda Diuis. 6. Ladonchs... pugí-me'n en lo munt de Radope, Metge Somni iii. Pujau-vos-ne en vostra fortalea, Tirant, c. 91. I rampa amunt pujant-se, arramben feixucs còdols, Atlàntida vi. Núvols de vapor... se'n pugen cap an el sostre, Rosselló Many. 24.—c) tr., posant com a règim directe el mot expressador del lloc per on es passa cap a un nivell més alt. Hi'ls encontra, pujant la scala, Somni J. Joan 326. Puix era perill pujar tan gran costa, Passi cobles 32. I els jovençans pujaren l'aspra costa, Alcover Poem. Bíbl. 53.
|| 2. fig., referit a coses espirituals. Vós avets volgut que per oracions hom pug a vós, Llull Cont. 57, 13. La tua pensa... pujarà en alt tro al sobiran cel, Genebreda Cons. 178. Per tal que en lo seu coratge proïsme a Déu e pus alt que totes humanes passions no puxa puyar negun núvol de dolor, Letra Rey. Cost. 57.
|| 3. Arribar a un nivell més alt o a un grau major d'intensitat. «El termòmetre puja». «El riu ha pujat molt». «La pasta puja» (quan fermenta). Si cas serà que la dita aygua per secada no porà en lo dit stiu pujar iuaçosament, Codi Çagarriga 257. Espera'l punt | que puig amunt | l'aygua del riu, Spill 8526. No foren festes, jochs ne dances, ne amor que sobre totes coses puja, Metge Somni iv. Lo son de les cornetes anaua tota ora crexent, poch a poch pujant, Serra Gèn. 79. Pujar de punt: augmentar en intensitat. L'admiració dels àngels pujà de punt quant veren que d'una costella seua fabricà el Creador la Dona, Penya Mos. iii, 82.
|| 4. Créixer en sentit vertical; anar adquirint el desplegament físic normal (una planta, un animal). «Aquests nens pugen molt bé». Es pèsol va de lo millor... Oh, y que puja de bo!, Roq. 13. a) fig. Educar-se, fer-se gran amb determinats hàbits de virtut o vici. Si deix tots sols mos infants... y pugen uns perdularis, Penya Poes. 123. Tots los honors y riqueses han de ser per la quitxalla que puja, Vilanova Obres, xi, 112. Dexant-la pujar rebeca, consentida, Girbal Pere Llarch 12.
|| 5. nàut. Anar-se'n mar endins, allunyant-se de la vorera. a) En la navegació fluvial, navegar contra corrent.
|| 6. fig. Procedir des del darrer en direcció al primer, en l'orde del temps o en l'orde lògic. Aquella cosa que tu, discorrent les dites potències pujant per dret orde primerament trobaràs no esser comuna a les dites ànimes, és la rahó, Metge Somni i.
|| 7. Créixer en grau de dignitat, de poder, de categoria social. Són decretalistes per ço que pusquen pujar a alcuna prelació, Llull Blanq. 86, 8. Ordenà et percaçà que alcuns d'aquests falsaris puyassen a cardenalat, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter., apènd.).
|| 8. Augmentar de valor, de preu. Feya pujar a ral lo que sols valia sis quartos, Pons Auca 33. Aquell genero anava a mà de pujar, Penya Mos. iii, 114. Es paper de s'Estat puja, Ignor. 30.
|| 9. Arribar (a tant de valor, a tal preu, a tal quantitat). Tant pot pujar lo defayliment que ha fet, que no és digne que Cauayleria lo reeba en son orde, Llull Cavall. 20 vo. Pach de mig en mig any ço que pujarà per complir les coses piadoses, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 89). La questa de sen Miquel generalment puya entre Queralbs e Fustaya CIIII sols, Capbr. Ribes 1283. Ses pèrdues se diu que pugen a unes 500 pessetes, Aurora 227. Una sureda... que no s'era carbonada perquè els carretatges hagueren pujat més que la mercaderia, Ruyra Pinya, i, 63.
II. tr.
|| 1. Fer passar a un lloc o nivell més alt; portar de baix a dalt. Una bèstia qui puyà les dites robes al castel, doc. a. 1324 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 270). La qual senyera fou pujada e posada en la torre, Pere IV, Cròn. 53. Hi puia ab treball aquella gran biga, Proc. Olives 501. a) fig. (referit a coses immaterials). Tot home... qui pug la sua cogitació de la sensitiva a la ymaginativa, Llull Cont. 153, 8. Ah Senyor, qui pujats la valor de cell qui ama la vostra amor, ibid. 347, 13. La gran pacièntia que hagué aprés que fo pujada a reginal dignitat, Metge Somni iv. Tirant..., si Déu me dóna vida, yo'l pujaré a rey coronat, Tirant, c. 209.
|| 2. a) Fer més agut el so, la veu. «Aquesta corda està baixa; puja-la».—b) Fer més intens, més fort (el so, la veu). Així con més lo deyen, més pujaua la vou, Jaume I, Cròn. 84.
|| 3. Fer més alt. «Hem de pujar dos metres aquesta paret, que és massa baixa». Si algunes parets seran mitjanes entre cases d'alguns, e la un volrà obrar sobre aqueles parets que volrà pus alt pujar, Cost. Tort. III, xi, 10. Si lo dit rector volrà obrar o pujar o carregar la dita casa, Mostassaf 168.
|| 4. Fer créixer, aconseguir que es desenrotlli (un fill, una planta, la família, el negoci, etc.). «Aquesta ovella puja molt bé els anyells». «Hem tingut molts fills, però tots els hem pujats tan bé com hem sabut». Y em queda una pesseta per pujar la família, Vilanova Obres, xi, 112. Ya tenim tots los demunt dits abres empeltats; are fa veurer, si los volem pujar, què hem de fer, Fontanet Conró 42.
|| 5. Augmentar la quantitat, el preu. ¿No trobau que dotze lliures per la primera és ben poch? Pujau-la fins a cinquanta, Roq. 48. De cop y boley la pujaren a dotze reyals, Galmés Flor 81.
|| 6. Llevar el forner la part de pasta que li correspon com a paga per la seva feina (occ.).
    Loc.—a) Pujar al cap: produir pertorbació a l'organisme els vapors forts de les begudes alcohòliques, del tabac, etc.; per ext., fig., pertorbar la raó alguna causa anímica, sobretot l'orgull, els esdeveniments massa pròspers, la riquesa, etc.—b) Pujar les sangs al cap: venir a algú un accés d'ira.—c) Pujar la mosca al nas, a algú: venir-li irritació, enfadar-se.—d) Pujar a cavall, a algú: abusar d'ell, tractar-lo despectivament o amb massa confiança. Si hu, de quan en quan, no llansara alguns rejius..., li pujarien a cavall, Rond. de R. Val. 89.—e) Pujar com els arbres de la Rambla: criar-se de qualsevol manera, sense educació (Barc.).—f) No pujarà a galliner: es diu d'un pollet malaltís i d'un infant dèbil (Mall.).—g) No pujar un grell de nou (i també un grell d'ou): tenir una importància mínima, no valer la pena d'esser comptat.—h) Pujar més el farciment que el gall, o pujar més el suc que els moixons, o pujar més la salsa que els caragols, o pujar més la corda que el bou, o pujar més el mort que les antorxes: tenir més volum o importància la part accidental que la substancial d'una cosa.—i) Pot pujar-hi de peus: es diu a algú per expressar-li que pot obrar ben confiadament, sense recel de cap mena.
    Refr.—a) «Bram d'ase no puja al cel, i si hi puja, no hi posa arrel»: es diu referint-se a paraules estúpides o molestes.—b) «Qui més amunt puja, de més alt cau»; «Com més amunt pugen, més avall cauen»: es diu per prevenir sobre la prosperitat massa ràpida o excessiva.—c) «Uns pugen i altres davallen, i això és el món».—d) «Puja la costa com a vell, i arribaràs com a jove»: significa que anant a poc a poc es conserven millor les forces que anant de pressa.
    Fon.: puʒá (pir-or., or, bal.); puʤá (Ll.); puјʒá (Gandesa, Tortosa, Peníscola); puʒáɾ (Cast.); puʧáɾ (Val.); puʤáɾ (Al.); puјá (Pallars, Ribagorça, La Llitera).
    Conjug.: segons el model cantar. Les formes sense desinència prenen la grafia ig per a representar el so palatal del radical: jo puig.
    Var. ort. ant.: pugar (Hom. Org. 3 vo; Priv. Ordin. Valls Pir., a. 1337, p. 224); pojar (Jaume I, Cròn. 110).
    Etim.: del llatí vg. *podiare, mat. sign. I || 1, derivat de pŏdĭum, ‘munt, muntanya’. És la mateixa evolució de significat que es troba en el verb muntar, derivat de munt.