Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  punta
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PUNTA f.: cast. punta.
I. || 1. Extrem molt prim d'una cosa que acaba gairebé amb l'amplària d'un punt. LXIII troçetz d'aur quaix a puntes que acloen les orles, doc. a. 1275 (Soldevila PG, iii, 474). En la punta de l'espasa estaua un cor, Llull Felix, pt. i, c. 1. Que frech per una paret... tota plena de claus ab punta que'm fan cridar, Vent. Pel. 9. Pres la lança e mès la testa en la punta, Tirant, c. 19. Amb la punta del glavi em va ferir, Alcover Poem. Bíbl. 96. Punta d'un campanar, d'una piràmide, d'una muntanya, etc.: l'extrem superior i prim d'aquestes coses. Punta d'agulla: l'extrem més prim i punxant d'una agulla; fig., cosa mínima, de gairebé gens de quantitat o de valor. «No he menjat una punta d'agulla»: no he menjat gairebé res. «Per una punta d'agulla hem renyit»: ens hem barallat per una causa petitíssima. Si era trobat en algun mancament tant com una punta de agulla, Robert Coch 6 vo. Martell de punta: el que té el ferro acabat molt prim per un dels extrems o per tots dos extrems. Punta d'una atxa o destral: cadascun dels angles del ferro de la destral. Corregué vers Curial ab la hatxa baxa per ferir-lo de punta en la cara, Curial, i, 78. Tirà-li una punta d'acha e donà-li en l'engonal, Tirant, c. 73. Tirà-li una punta... ab tanta força, que la bauera del bacinet li passà e allí lo enferriçà, que la punta de la atxa li tocaua el coll, Tirant, c. 73. Córrer puntes: (ant.) lluitar en camp clos amb armes de punta. Dintre s'hi justa | e corren puntes, Spill 7405. Hun arnès de Milà complit de seguir e ha peçes dobles per a correr puntes, Inv. Pr. Viana 210. a) fig. Mas si ab la dama correu fer més puntes, | yo crech vostres colps no li són amarchs, Proc. Olives 853. No saps tu... que entre pare e fill ha moltes voltes diuís, que corren algunes puntes de fellonia, Tirant, c. 229. Punta d'ametlla: extrem d'una cosa constituït pel punt on es tallen dues corbes, com en l'arc ogival (arc de punta d'ametlla). Punta d'aglà: l'extrem del batlet o vedell que balla dins l'ansa de la mola del molí de vent (Mall.).
|| 2. a) Punta de rella: planta aràcia de l'espècie Arum maculatum (val.); cast. aro manchado.b) Punta de llança: planta plantaginàcia de l'espècie Alisma plantago (val.); cast. llantén de agua.c) Punta de carda: bolet mengívol, tot blanc i que en lloc de ratlles té les cartes plenes de brins semblants als de la carxofa de la carda (Fulleda).
II. || 1. La part extrema i més avançada d'una cosa; així es diu la punta del peu, la punta del dit, la punta del nas, la punta de la llengua, etc. Li cobrien lo talló et la punta del peu, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter. i, 748). Jesús rebia dels peus ab les puntes encontres cruels, Passi cobles 24. Se passà pels llavis les puntes dels dits, Galmés Flor 83. No el toca ni un papalló ab la punta de les ales, Costa Trad. 56. Punta i taló: pas de dansa que es fa amb el peu marcant primer amb la punta i després amb el taló. Punta del mocador: cadascun dels angles d'un mocador. Sa castanyeta que duyen amagada devall ses puntes des mocador, Ignor. 56. Punta de paret: cap de cantó, angle sortit que forma la confluència de dos panys de paret (Urgell). Demunt una pedra de sa punta des baluart, Ignor. 13. Punta de la sabata, de l'espardenya, etc.: la porció anterior d'una peça de calçat, que cobreix els dits del peu. Punta forta: el contrafort que es posa sota la puntera de la sabata per reforçar-la.
|| 2. Nom de diversos objectes que tenen un extrem més prim que la resta. Especialment: a) Branca dreta que surt de la part superior d'un arbre.—b) Muntanya, elevació considerable del terreny (Ascó).—c) Porció de terreny que avança dins la mar; cap relativament baix i estret. Los prohençals tenien dos lenys en guarda en cascuna de les puntes que són entrant el port, Muntaner Cròn., c. 83. Entrara en lo port de la present ciutat o dins les puntes de aquell, doc. a. 1507 (BSAL, xxii, 132). El vapor... ja havia girat la punta de Sant Carlos, Oliver Obres, v, 206.—d) Clau petit, sobretot el fabricat mecànicament (puntes de París). Punta d'enllatar: el clau llarg que serveix per a clavar les llates als cabirons. Punta d'encabironar: el clau que serveix per a subjectar fort dos cabirons. Punta d'embigar: la que serveix per a clavar les bigues a les llomeres. Punta d'encanyissar: la que serveix per a clavar els canyissos a les bigues. Puntes grogues: claus de llautó, d'un centímetre de llargària, que els sabaters empren per clavar la tapa bona (Men.). Puntes dolces: les que no tenen cabota, són de forma còniça i serveixen per a ficar l'ànima a la plantilla de la sabata (Mall.). Puntes rodones: les que no tenen cabota i són de forma cilíndrica, i damunt elles es claven les tapes bones de la sabata (Mall.).—e) pl. Teixit de malla que per un costat forma dents o porcions sortides, sien rodones, sien anguloses o d'altre dibuix. Cotardies ab puntes són defeses que frare no les porà portar, doc. a. 1288 (Miret Templers 362). Un cos de punctes, és de vellut, doc. a. 1523 (Alós Inv. 40). Guarnint-se un adorno de puntes, Vilanova Obres, iv, 100.—f) Tros de cigar o de cigarret que queda després de fumar-ne l'altre tros; cast. colilla. Apurant els homes les puntes dels havans, Oller Febre, i, 73.—g) Cadascuna de les pues d'una pinta.—h) Part d'un arbre que queda després de tallar-ne pel llarg els trossos que han de servir de bigues, peus drets, etc. (Escrig-Ll. Dicc.).—i) Barreta de metall que en un extrem tenia or per a contrastar la llei sobre la pedra de toc. Unes puntes totes d'or per a tocar l'or, doc. a. 1476 (BDC, xxiv, 126).—j) Punta d'acer: instrument que els enquadernadors empren per a tallar la pell; cast. rejón (Aguiló Dicc.).—l) Punta de diamant: diamant petit que serveix per a tallar vidres, perforar pedres, etc. Era esculpit ab punta de diamant, Metge Somni ii.m) Punta d'assenyalar: instrument de llautó o d'acer, acabat en punta, amb el qual els ferrers assenyalen en el ferro el lloc on han de foradar.—n) Punta d'embastar: cordill encerat o empegat que els boters empren per a embastar els bots, botalls i botelles (Ripoll).—o) Porció de ramat d'ovelles o de cabres, que no sol passar de trenta caps (Priorat) o de quinze caps (País Valencià).
|| 3. fig. Agudesa d'enginy. Qui té punta de ingeni: Acutus, Argutus, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. fig. Grau mínim o inicial d'una qualitat (punta d'agre, punta de dolç, de salat, etc.). «Aquest arròs té una punta de cremat». Un caretell blanch de mostat de mig bota ple punta agrat, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 129). Alerta a que sa llet tenga punta d'agre, Ignor. 71. Comprenc que els vegis amb uns ulls de fàstic | si és que tens una punta d'esperit, Sagarra Equador 113. «El sembrat està a punta d'espiga»: el sembrat comença a espigar (Gandesa). a) A punta de dia (ant. a punta del jorn), o A punta d'alba, o A punta de sol: quan comença a fer claror del dia però encara no es veu el sol. Huy a la punta del jorn... reebem una letra vostra, doc. a. 1389 (Est. Univ. xiii, 357). E fet lo matí, en la punta del dia, Hist. Troy. 306. Tots los dies fasenés, la dita missa se digue a punta de jorn, doc. a. 1428 (Rev. Cat. iii, 246). Per cascun dia començant de la puncta del dia fins al mig jorn, Carbonell Ex. Joan II, c. 42. Magalona semblava estela del cel quant hix a la punta del dia, Comalada PP 36. Quan obre, a punta d'alba, son hoste les parpelles, Canigó iv. L'endemà a punta de sol | los renills d'un cavall negre | ressonen, Collell Flor. 66. Des de punta de dia, que al Santuari s'hi diuen misses, Moreira Folkl. 273.
Punta: topon., nom abundant com a denominació de porcions de terra avançades dins la mar, de muntanyes i de partides de terra, en tot el territori de la llengua catalana (La Punta, i en mallorquí Sa Punta, i amb diverses adjectivacions com Punta Grossa, Punta Roquera, Punta Alta, Punta de la Canaleta, etc.). També existeix Punta com a llinatge, i sa variant Puntes (Barc., Granollers, Benifallet, Miravet, etc.).
    Loc.
—a) Anar de punta de punta, o de puntes, o de peu en puntes, o de peus puntes: caminar sostenint-se sobre les puntes dels peus; cast. ir de puntillas. Obria a les fosques y de puntes anava fins a s'estudi, Roq. 16.—b) No veure la punta (a una cosa): no veure la gràcia o la finalitat d'una cosa. Tot açò són cabòries d'aquelles que no he tingut mai i que no veig la punta, Casp Proses 103.—c) Tenir una cosa a la punta de la llengua: estar a punt de recordar-se'n, però no arribar a aconseguir-ho. A la punta de la llengua ho tinch y no puch dir-ho, Rond. de R. Val. 61.—d) Enfilar o Prendre per la punta una cosa o una persona: prendre-la amb mania, com una obsessió.—e) Portar una cosa a punta d'espasa: portar-la amb tot el rigor, sense concessions.—f) Fer puntes a algú: poder competir amb ell, esser-li gairebé igual. Que puntes li puga fer | al donsainer de Gandia, Badenes Cants Rib. 81.—g) Fer punta (o puntes) a algú, a alguna cosa: oposar-s'hi, posar-li resistència o obstacles. Lo vent de mutabilitat los ve al encontre e'ls fa dura punta, que prestament los lança en la vall de aterrament, Villena Vita Chr., c. 6. Tu proposa, i sa teua mare que disposu; no hi farà puntes si pensa una mica, Ruyra Pinya, ii, 185.—h) Estar de punta: estar en desacord i mig barallat amb algú. Les quals estan ab los vells molt de punta, Somni J. Joan 1676.—i) Molt soroll de boixets, i poques puntes: es diu d'una cosa de molta aparença i poca utilitat.
    Fon.:
púntə (pir-or., or., bal.); púntɛ (Ll.); púnta (Andorra, Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Intens.:
—a) Augm.: puntassa, puntarra, puntarrassa, puntarrota.—b) Dim.: punteta, puntetxa, puntel·la, punteua, puntiua, puntona, puntoia, puntarrina, puntarrona.—c) Pejor.: puntota.
    Etim.:
del llatí pŭncta, mat. sign. I.