DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PUNYIR v. tr.
|| 1. Ferir amb una punta; cast. punzar, pinchar. Les abelles... ab gran vigor punyen alguna cosa ab lo agulló, Genebreda Cons. 132. Primerament punyir ab lo coltell ho guavinet, Flos medic. 207. Jordi puny amb sa llança lo dimoni, Verdaguer Idilis. Quan la mosca puny, nunci del temperi, Salvà Ret. 122. a) fig. El sol es pongui sobre un vent que puny, Carner Ofrena 227.—b) especialment, Ferir amb els esperons; esperonar; cast. aguijar. Lo rey ponyí son cavall, Desclot Cròn., c. 5. Los cavallers punyiren vers los sarrayns, ibid., c. 36.—c) Fer un forat a una bóta per treure'n el líquid que conté (Mall.).
|| 2. Burxar; tocar o remoure una cosa, una persona, amb els dits o amb un instrument llarguerut; cast. hurgar. Veus!—li digué, punyint un got—: és l'ou, Pons Auca 103. Un lladre ponyia amb una clau falsa a una porta per entrar a robar, Ignor. 25. Ets al·lots..., sense posa ni aturai, se punyen i se fan traveta, Alcover Cont. 400. Y puny qui puny dins es platet sense poder-la fitorar, Ignor. 73. a) entre adobers, Pitjar les peces de sola amb un bastó dins el clot perquè es remullin bé de pertot i ocupin poc lloc (La Bisbal, Igualada).
|| 3. Remenar, fer un treball minuciós o de moviment (Mall., Val.); cast. hurgar. Ets escarabatons... graponetgen y amb sos braços, puny qui puny, Maura Aygof. 112.
|| 4. fig. Incitar, demanar amb insistència; cast. hurgar, incitar. Plagués vos que'm punyíssets a amar e honrar vós, Llull Cont. 5, 19. Aníbal .. parlava... inflamant-los a la batalla; adonchs encén-los, puny-los, Scip. e An. 68. Tant feren i ponyiren, que En Gostí comensà a escoltar-los-se, Alcover Cont. 327.
|| 5. fig. Penetrar intensament l'ànim; cast. punzar, herir. Dolor me puny que'm don al cor gran mos, Ausiàs March. Com ja no hi són, me puny continuament, Metge Somni ii. Com vol fer mal, puny-lo contricció, Llull Rim. 295. Vénen vius a punyir-li lo cor sos alarits, Atlàntida v.
|| 6. Començar a sortir el sembrat o la barba; cast. apuntar. «Es gra ja puny»: el blat ja comença a néixer (Mall.)
|| 7. Tenir acte carnal (Men.).
    Loc.
—Punyir es vesprer a algú: molestar algú incitant-lo, provocant-lo a obrar iradament (Mall.).
    Refr.
—«A bóta buida, no hi ha que punyir»: significa que no s'han de cercar les coses allà on no són, o que no s'ha de pretendre obtenir res de persona o cosa incapaç de donar-ho (Mall.).
    Fon.: puɲí (or., occ., bal.); puɲíɾ (val.).
    Var. form. ant.: púnyer (Que'l comensarà a punyer entrò en lo comensament del negre, Alcoatí 31).
    Conjug.: segons el model sentir.
    Etim.: del llatí pŭngĕre, mat. sign. || 1.

2. PUNYIR v. intr. ant.,
per punyar. Nós devem punyir en conèxer lo estament de la sustància divinal, Genebreda Cons. 249. Bombardes per tirar | en contra lei que puny que em destroesca, Jordi de Sant Jordi i.

3. PUNYIR v. tr.
Castigar (Ross.). No punyir los crims engendra guosar de fer-ne molts, doc. segle XIV (Col. Bof. xiii, 329). Ne sem feta calcuna que és un poch massa crespa i que el cel vol punyir, Saisset Passa tems 7.
    Etim.: de punir, modificat per analogia de punyir art. 1.