DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. RACA f., nàut.
Anella de ferro que pot córrer al llarg d'un pal, d'un cap, etc., per subjectar-hi una antena, verga o altre objecte; cast. raca.
    Etim.: del fr. racque, mat. sign.

2. RACA f. (castellanisme inadmissible); cast. raja.
|| 1. Profit, guany que es treu d'una cosa. S'usa gairebé exclusivament en la locució treure raca (cast. sacar raja). Que de per tot hagin de treure raca, Ignor. 5. a) pl. Petits presents que se solen fer a la gent de servei, consistents en els vestits usats i altres coses procedents de l'ús de la casa dels amos (Mall.).
|| 2. Porció important de diners o altres coses de valor (Empordà). «La tia m'ha deixat bona raca» (=bona porció d'herència). «Aquí hi ha bona raca»: es diu d'una casa abundant de diners o altres cabals (Llofriu).
|| 3. Porció de cosa obtinguda en un robatori (en l'argot dels malfactors). «Ja m'has quinat prou amb la raca de la farga» (=ja m'has enganyat prou amb la part que t'has quedat del furt de la roba), Vallmitjana Xava 117.

3. RACA f.
Instrument de fusta que per rotació produeix un soroll sec i repetit (Cast.); cast. carraca. La xiqueta major rode una raca posant en son bracet tota la força dels seus huit anys ben empleats, Pascual Tirado (BSCC, ii, 375).

1. RAÇA (ant. escrit també rassa). f.: cast. raza.
|| 1. Conjunt de descendents d'un avantpassat comú. Tot lo penser | qual elles tenen | quant marit prenen, | és sia noble | ... | solament sia | d'antiga raça, Spill 503. L'home nou ha sustituïda la raça esquisida y agotada, Rosselló Many. 166.
|| 2. Poble o nació com a grup ètnic, considerat com a procedent d'una mateixa soca. Li envien totes les races, | en el cor de les bagasses, | déus estrangers a l'harem, Alcover Poem. Bíbl. 45. Sota la petjada dels exèrcits i les rodes de les màquines governamentals, hi ha una cosa més fonda: la raça, Massó Croq. 133. Cantaven ja en llibertat | llur cant de raça islamita, Costa Trad. 131.
|| 3. Cadascuna de les divisions o grups d'una espècie animal o vegetal, caracteritzada per certs trets constants i transmissibles per reproducció. L'encreuament de races entre els ocellets, Pons Com an. 112. Les haques, per la lluentor de llur pèl, puresa de raça i boniquesa de tipus, Pons Com an. 6. Races humanes: les grans divisions de l'espècie humana, caracteritzades principalment pel color de la pell, per l'angle facial i l'aspecte de la cara. Aquells sauvatges de rassa blanca, Roq. 43. Sant Benet de Palerm..., anomenat lo Sant Negre perquè era de raça de color, Serra Calend. folkl. 92.
|| 4. Categoria de persones o animals (i per ext., de coses inanimades) que tenen característiques, interessos, habituds o maneres comunes d'esser. Bondat, virtut, han perduda sa raça, | cossos humans han molt disminuhit, Ausiàs March xxvi. Qui ha falcó, ocell ho ca de bona rassa, Cançon. Univ. 284. Bona raça o Mala raça: bona o mala mena o qualitat fonamental d'un individu, d'una cosa. Y, no tenint pràtica de gens mala rassa..., podeu vós dar llímits al seu appetit, Viudes Donz. 404. Qui vol auer bona rassa ho casta de caualls, Flos medic. 15 vo.
    Loc.
—No haver-hi (no trobar, no veure, etc.) ni raça ni pols d'una persona o cosa: no haver-n'hi o no trobar-ne senyal, semblar que no existeix.
    Refr.
—«A qui no li ve de raça, o en fa poc, o en fa massa»: significa que les persones poc educades solen pecar per un extrem o pel contrari.
    Fon.: rásə (pir-or., or., bal.); rásɛ (Ll., Urgell, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); rása (Andorra, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.).
    Etim.: del llatí *radĭa, ‘ratlla, línia’, segons G. de Diego Dicc. 5391; però Corominas DECast, iii, 1019 i ss., combat aquest origen i proposa fer venir raça del llatí ratio en el sentit de ‘índole, modalitat, espècie’.

2. RAÇA f.:
V. rassa, art. 1 i 2.