DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RAN o ARRAN prep. i adv.
|| 1. Ben a la vora, gairebé tocant; cast. junto, al lado, a la orilla. Que un rech de la dita aygua pas per lo pla de Rela axí com mils serà fasedor, ran lo terme de Thoyr, doc. a. 1310 (RLR, x, 63). Dos camps arran de la vila, doc. a. 1365 (RLR, xvi, 25). Sia posat ran de la paret, doc. a. 1602 (Hist. Sóller, ii, 851). Passaba arran de la muralla, Rúbr. Bruniquer, v, 177. A ran de mar soparia, Penya Poes. 304. Asseguda ran de l'aygua, ran de l'aygua d'una font, Costa Trad. 33. Les figueres de ran de les parets, Rosselló Many. 122. Ran de la porta, una escala de fusta, Massó Croq. 89.
|| 2. Al mateix nivell, a la mateixa alçada, fregant; cast. rozando, a ras. Es diu especialment tallar ran, en el sentit de tallar just a nivell d'allà on surt o comença a manifestar-se una cosa; cast. a raíz, a cercén. Que a l'arbre i tu, arran soca de terra us ve a tallar, Atlàntida ii. Omplint-les fins arran mateix de llur vora, Pons Com an. 56. Volatejaven arran del sòl i fugien a tomballons, Ruyra Parada 63. Tayava una branca gruixada a ran de soca, Camps Folkl. ii, 19. Tallar els cabells ran: tallar-los molt curts, a flor de pell. Dels que porten el cap cenyit de negra monya | o que solen a ran tallar-se el pèl, Berga MT 45.
|| 3. Immediatament després; cast. a raíz. «La revolta esclatà arran de la mort del príncep» (Fabra Dicc. Gen.).
    Intens.:—a) Per repetició: ran ran o arran arran (Va ran ran de precipicis, Aguiló Poes. 76; Voltava ran ran murada, Penya Poes. 291; Mes una prop n'aleteja, n'aleteja arran arran, Camps i F., Poes. 128; Axí tota sola, ran ran de les ones, anava la trista cantant per estones, Costa Trad. 79; Agafà es rems i ran ran d'en terra anà donant cassa an es polps, Rond. Eiv. 47; El «Joven Margarita»... li passava ran ran, al «Víctor», Vidal Mirall 19).—b) Per sufixació: ranet, arranet.
    Refr.
—«Segueu arran, que la palla va cara»: es diu per recomanar que s'aprofiti tot el que es pugui, que no es deixi perdre res (Empordà).
    Var. form. dial.: rans (Ll., Valls).
    Var. ort. (incorrecta): rant (Agustí Secr. 98; Ruiz Poes. 50).
    Fon.: rán (en tots els dialectes); ərán (or., bal.); arán (occ., val.).
    Etim.: incerta, malgrat que ha estat molt estudiada. S'ha acceptat per molts d'autors un origen germànic *rands o *randa, ‘vorera de l'escut’ i ‘vora’ en general, però darrerament sembla esser més acceptable l'ètim gàl·lic randa ‘frontera, límit’ (cf. Corominas DECast, iii, 993-994). García de Diego Dicc. 5389 proposa dues etimologies llatines: radente i adhaerente, cap de les quals sembla aplicable a les formes catalanes ran i arran.