DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. REBEC m.
Extrem torçut; porció extrema que fa angle amb la resta de l'objecte de què forma part (Mall., Men.).
    Fon.: rəβék (bal.).
    Etim.: de bec amb el prefix re-.

2. REBEC (i dial. rebeco), -ECA adj.
Indòmit, difícil de fer obeir; que manifesta mal geni, refractari a seguir les suggerències o indicacions d'altri (Gir., Garrotxa, Plana de Vic, Solsona, Cardona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall.); cast. terco, tozudo, cascarrabias. Per fer por a la quitxalla rebeca, Vilanova Obres, iv, 227. Se li manifestava a estones ab un singloteig rebeco, Pons Auca 266. Puc ser rebec, però... de rebec a grosser..., Pons Com an. 46. Sa nina no era gens rebeca, i feia sempre allò que sa mare volia, Alcover Cont. 6. Dexant-la pujar rebeca, consentida, Girbal Pere Llarch 12. a) fig., aplicat a coses inanimades. Quan se topen ab una consonant rebeca, Pons Auca 149. Per mica que... pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-li l'ungla el rebec alzinall, Vayreda Puny. 22. Brunz aquí l'himne rebec, Dolç Somni 74.
    Fon.: rəβέk (or.); rəβέku (Vallès); rəβέ̞ko (mall.).
    Etim.: del cast. rebeco, ‘isard’.