DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

REBENTAR v.
|| 1. intr. o refl. Rompre's una cosa per la força d'una pressió o impuls interior, generalment deixant sortir totalment o parcialment el seu contingut; cast. estallar, reventar. Lo que molt se vol inflar, per força ha de reventar, Isop Faules 40. Caigué una bomba, que rebentà sobre la Escrivania major, Rúbr. Bruniquer, v, 23. Es gra, a la fi, ha rebentat, si bé esquitant a qualcú, Roq. 31. Tinch aquí una caldera que m'està donant lo xiulet d'alarma que es vol reventar, Vilanova Obres, xi, 94. Monstruosos tumors que es rebentaven i regalimaven, Ruyra Pinya, i, 64. Rebentar-se de riure o de plorar: riure o plorar abundosament i sorollosament, sense poder-se reprimir. La mare és a la cuyna | que es rebenta de plorar, Pelay Briz Cans. v, 158. Els altres dos acompanyants es rebentaven de riure, Oller Vilaniu 43.
|| 2. intr. Deixar-se sentir sobtadament i amb força un soroll; cast. estallar. Com si fos tro que rebentàs dins sa cambra, Aguiló Poes. 200.
|| 3. intr. Començar o aparèixer sobtadament una cosa que es reprimia, que estava oculta; cast. romper, estallar. Com la borrasca que per fi reventa, Llorente Versos 19. Rebentar els brots, les flors, etc.: esclatar, aparèixer els brots, obrir-se les poncelles, treure flors.
|| 4. intr. o refl., fig. Sentir i manifestar sobtadament i violentament una idea, una passió, un afecte; cast. reventar. Ell reventa de ràbia, de veurer lo honor que se me fa, Lacavalleria Gazoph. Ay, ay, jo em revento!, Vilanova Obres, xi, 261. «Zic zic, me revento si no ho dic», Pons Auca 320. Rebenta, dona, rebenta!, Roq. 6.
|| 5. intr. o refl., hiperb., Morir. Es una trista gràcia rebentar... sisquera sensa donar gust an es públich, Roq. 43. Mal com no reventa!, Pons Auca 144. Ells mateixos t'allarguen el vas fent els ulls dolços, perquè rebentis després d'haver begut, Puig Servitud 143.
|| 6. tr. Fer que una cosa s'obri o es trenqui per efecte d'una pressió interior; cast. reventar. «Han rebentat la porta per poder entrar». Una broma de crepuscle a la qual el sol s'atansa per moments abordant-se a reventar-la, Ruyra Flames 150.
|| 6. tr. Fer morir un animal per excés d'esforç, sobretot de córrer massa temps; cast. reventar. Reventar un cavall: Equo ventrem disrumpere, Lacavalleria Gazoph. Són ells que s'acosten reventant camells, Vilanova Obres, xi, 232.
|| 7. tr., hiperb. Fatigar excessivament, malmetre el vigor o la salut per l'excés de treball, d'esforç, de pressió; cast. reventar. Ses botetes noves que los rebenten es peus, Ignor. 50. Un hom s'esbrava, sabeu? Lo que rebenta és sa maniobra, Ruyra Pinya, ii, 56. a) ref. Fatigar-se molt, esforçar-se fins a l'excés. Quan l'Europa haja trescada, rebentat de predicar, Ignor. 29. Me sembla que cinch ja els puch ben fer sens reventar-m'hi, Pons Auca 238. Que es pobre padrí mentrestant se rebenti y vagi a peu, Ignor. 38.
|| 8. tr. Molestar, enutjar enormement; cast. fastidiar, reventar. La intenció de desempallegar-se temporalment del feix del seu imperi, que el rebenta de veres, Espriu Esther 38.
|| 9. tr. Fer malbé, destruir de manera sobtada o molt ràpida. «En tres anys ha rebentat una fortuna». «Han rebentat tots els mobles de la casa». a) Fer una crítica acerba, destructora, d'una obra, d'un autor, d'una doctrina.
|| 10. tr. Mesclar a un líquid, sobretot al cafè, un licor que li tregui la fortor o li suavitzi el gust (Mall.). «Prendré un cafè rebentat d'anís». a) Un rebentat: un cafè barrejat amb anís, rom, etc.
    Fon.: rəβəntá (or., bal.); reβentá (occ.); reβentáɾ (val.).
    Etim.: incerta. Una forma llatina *repedĭtare, ‘petar’ (proposada per Cornu en Rom. x, 589), ha estat deixada anar per raons fonètiques. Altres etimologistes han cercat una relació amb el llatí vĕntus, per la idea de l'aire que s'espandeix d'un cos que esclata; G. de Diego Dicc. 5516c manté aquesta etimologia, suposant una forma llatina *re-eventare; sembla afavorir-la la grafia castellana reventar, amb v; però cal advertir que en català, a totes les comarques on es distingeix fonèticament la v de la b, es pronuncia rebentar (la grafia reventar que apareix en textos catalans és deguda a la influència del castellà), i això sembla oposar-se fortament a un ètim derivat de ventus, si no és que el català hagi pres el mot rebentar del castellà per via oral conservant la pronúncia castellana bilabial de la v. Es possible que rebentar sigui en català un castellanisme, vista la tardana aparició de testimonis escrits d'aquest mot (segle XVII). Coromines DECast, iii, 1108, considera probable que l'etimologia vertadera sigui un verb llatí *repentare, derivat de repĕnte, pel caràcter sobtat, explosiu, de l'acte de rebentar.