DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. REBOTIR v.
|| 1. tr. Llançar violentament (Empordà, Gironès, La Selva); cast. arrojar.
|| 2. intr. Rebotar (|| 1). «La pilota ha rebotit». Una pedra qui rebotí a la paret, doc. a. 1717 (arx. de Felanitx). ¿Com aresta devia rebotir rasposa i foguejant?, Atlàntida vi. Tantost una ruixada de pedres rebotia entorn de Nuredduna, Costa Trad. 187. a) fig. El seu raonament rebotia sobre la negativa, Galmés Flor 162.
|| 3. intr. Caminar veloçment, fent a manera de salts (Mall.). Ja ha presa sa fua per avall, y rebotia de via que feya, Alcover Rond. ii, 285.
    Fon.: rəβutí (or., bal.); rəβotí (mall.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 1) prefixat amb re-.

2. REBOTIR v.
|| 1. tr. Omplir una cosa fins que no es pot omplir més, estrenyent molt allò que hi fiquen (occ., val.); cast. embutir, rellenar. Sacsant sa butxaca, rebutida de pesses, y abocant-les sobre el cosidoret, Pons Auca 257. Ferro de rebotir: eina de calafat emprada per a ficar i pitjar l'estopa dins les escletxes de les taules d'una embarcació (Costa de Llevant, Costa de Ponent, ap. BDC, xii, 36).
|| 2. intr. o refl. Revenir, inflar-se (occ.); cast. hincharse. «La fusta ha rebotit amb la humitat». Lo cauall deu hauer... lo sobre ull inflat e rebotit per a fora, Dieç Menesc. ii, 9. Negar-ho tot amb la mar d'aigües de sos rebotits ventres, Pons Com an. 107.
    Fon.: rəβutí (or.); reβotí (occ.); reβotíɾ (val.).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: de botir (art. 2) prefixat amb re-.