Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  rebutjar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

REBUTJAR (i ant. rebujar). v. tr.
|| 1. No acceptar; cast. rehusar, rechazar. Com la ànima ha a si metexa tan gran amor que per tot lo món ne si eren M mília seggles tots los en rebujaria, Llull Cont. 269, 15. Se meraueylaua quan aquesta cosa rebujàuem, Jaume I, Cròn. 242. Nenguna vianda que dauant te sia posada, no rebugs, Jahuda (ed. Balari) 17. Lo cortesà que té la bossa flacha, | lo donatiu en negun temps rebuja, Scachs d'amor. Ja no és crim que la honor rebuge, Ausiàs March civ. Dient que molta virtut possehia Tirant que hagué rebujat requesta de tan bellíssima senyora, Tirant, c. 448. Qual osat seria que tan noble e tan auantajós partit rebujàs com hauer Laquesis per muller, Curial, i, 30. Lo grec tot ho rebutja i empeny a cada banda, Atlàntida v. Ja sabien ells que a la guarda civil cap pagès entenimentat la rebutja, Víct. Cat., Ombr. 21.
|| 2. Repugnar, resistir-se a fer una cosa (Mall.); cast. rehusar, retraerse. «Jo rebutjava anar a escola perquè no sabia bé sa lliçó». Los sarrahins... tengren-se tots per morts... Quan lo senyor rey vaé que ells rebujaven e se n'anaven aturant cuytats, manà a la davantera que ferís, Muntaner Cròn., c. 55. Era tanta la gent stranya ab les dites companyies e encara les nostres, que totes hi eren, en les quals rebujaren de fer la dita entrada, Pere IV, Cròn. 380.
    Fon.:
rəβuʤá (or., bal.); reβuʤá (occ.); reβuјʒá (Tortosa); reβuʤáɾ (Cast., Al.); reβuʧáɾ (Val.); reβuјá (Pallars, Ribagorça).
    Var. ort.
ant.: rebuyar (Usatges 96); rebuiar (Cost. Tort. II, xviii, 10).
    Etim.:
del llatí repudiare, mat. sign. ||1.