DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RECÓRRER v. tr. o intr.
I. tr.
|| 1. Anar per un lloc, transitar-hi, passar-lo; cast. recorrer. Era... un especialista estranger, que recorria el món farcint d'embaucadors anuncis els periòdics, Pons Com an. 102. La processó recorria els principals carrers del poble, Rosselló Many. 157. a) Fer un trajecte, moure's fins a tal o tal distància. «El tren ha recorregut setanta quilòmetres en tres quarts d'hora».—b) tipogr. Passar lletres d'una línia a l'altra, modificant l'orde relatiu del text amb les ratlles.—c) agric. Tirar terra als formiguers (Tortosa).
|| 2. Mirar o examinar una cosa començant per un cap i seguint un orde envers el cap oposat, especialment per veure els punts on cal fixar l'atenció, fer modificacions, etc.; cast. recorrer. Tota la història... fou recorreguda full per full, lletra per lletra, Pons Com an. 143. Especialment: a) Anar per damunt una teulada adobant les teules rompudes, els crulls, etc.; cast. recorrer, trastejar. Attès que la teulada de la dita església és tota recorreguda de nou e no y ha neguna teula trenquada, doc. any 1418 (arx. de Montblanc).—b) Anar per dins o fora d'un vaixell o embarcació i adobar-ne les parts que necessiten reparació.
|| 3. ant. Socórrer, ajudar; cast. socorrer. Lo fuster... començà de plorar... demanant esser recorregut, en sa necessitat, dels déus, Faules Isòp. 92.
II. intr.: cast. recurrir.
|| 1. ant. Anar fins a un cert lloc (cercant-hi refugi, allotjament, repòs). En una ciutat hauia un burguès qui hauia priuilegi que negun hom qui hagués feyt homicidi e recorregués a son hostal, la cort no'l ne pogués trer, Llull Felix, pt. viii, c. 41. Si la matèria era retinguda dintra, recorreria al cor, Cauliach Coll., ll. 3, d. 2a, c. 5.
|| 2. Anar a algú per demanar-li ajut, protecció, favor. Ah Senyor, al qual la mia ànima recorre com ha defalliment, Llull Cont. 317, 25. Que'l dit rey En Pere de Castella era recorregut al rey de Anglaterra, Pere IV, Cròn. 383. No u deuen fer, mas recórrer a Déu en ses necessitats, Sermons SVF, ii, 264. A qui altre recorreré ne cridaré que m'ajud, sinó a tu?, Oliver Exc. 83. Hem hagut de recórrer a totes ses nostres conegudes, Ignor. 5.
|| 3. Emprar com a mitjà alguna cosa, sobretot per necessitat o per manca d'una altra. Com la potència ymaginativa defall..., cové que recorrem a la potència racional, Llull Cont. 27, 3. Si algun translat de cartes... ni val ni és creegut, ans deu hom recórrer als origenals o a les actes dels jutges, Cost. Tort. II, i, 3. Si pus clar ho volets saber, recorrets al dit serventesch e lla trobar-ho-ets pus clar, Muntaner Cròn., c. 298. Pensà com los poria placcar, e recorregué a les sues acostumades armes, Villena Vita Chr., c. 209. He de recórrer a la clandestinitat, Riber Miny. 160.
|| 4. Acudir a un jutge, a una autoritat, amb una demanda o petició. Com alguns... sien recorreguts a la cort del senyor rey per obtenir alcunes provisions, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 224). Pot e deu recórrer al batle de la dita albufera, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 82). Recorregué | ella'l pretor | posant clamor | de violència, Spill 9460. Especialment: a) jurispr. Demanar l'esmena d'una resolució judicial, sia al mateix jutge, sia al seu superior.
    Fon.: rəkórə (or., bal.); rekóre (occ.); rekóreɾ (val.).
    Conjug.: segons el model córrer.
    Var. form. (castellanisme): recurrir, en les accepcions de l'apartat II.
    Etim.: del llatí recŭrrĕre, mat. sign.