Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  renegar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RENEGAR v.
|| 1. Deixar de reconèixer com a seu; cast. renegar. a) tr. Aquell caualler qui fa si mateix enjuriós..., renega e menyscreu l'orde de cauaylaria, Llull Cavall. 28. Què vol dir renegar si matex sinó renunciar a sos propis delits?, Canals Carta, c. 7. Venint contra Déu és renegar-lo, Tirant, c. 195. Tu reneguist lo pare, despuix a Déu, Corella Obres 422.—b) intr. amb la preposició de. Moltes s'apleguen, | de Déu reneguen, | un boch adoren, Spill 9734. Jo no renech de menestral que som, Ignor. 26. De sa noble gènera, fellons, han renegat, Collell Flor. 96.
|| 2. especialment, Abandonar la pròpia religió per adoptar-ne una altra; cast. renegar, apostatar. Per ço que siats forts e que no renegueu la fe christiana, Sermons SVF, ii, 11. Estant en perill de renegar de la fe catòlica, doc. a. 1562 (Hist. Sóller, ii, 86).a) refl. Un castellà... lo qual s'era renegat en Barut, Oliver Rom. 6.
|| 3. Abominar, manifestar odi o repugnància forta; cast. renegar. Fastiguejat, malehint y renegant de sa desgràcia, Pons Auca 207. En Llorens, renegant de sa seva confiansa y bona fe, Roq. 39.
|| 4. Injuriar amb paraules irreverents o indecoroses; cast. renegar. a) tr. Un jueu qui renega e descreu e blastoma lo Fill de Déu, Llull Blanq. 91, 1. Uolem destruir aquels qui reneguen lo nom de Jesuchrist, Jaume I, Cròn. 62. Axi com deuríeu loar Déu, vosaltres lo renegau e'l blasfemau, Sermons SVF, i, 117.—b) intr. amb la preposició de. Encara has més a fer, que renechs de santa Maria, Eximplis, ii, 105. Qui guose o presumescha jurar, blasfemar o reneguar de notre senyor Déu, doc. a. 1493 (BSAL, iii, 36).
|| 5. intr. Dir paraules irreverents o indecoroses; flastomar; cast. blasfemar, maldecir. Los hòmens reneguen, despiten e juren dient enormes offenses, Aureum Opus 230 (Aguiló Dicc.). Y als teus fills, quan se t'allunyen, | se'ls coneix pel renegar, Verdaguer Pàtria.
|| 6. refl. Negar-se algú a fer allò que li manen (mall.); cast. negarse, rebelarse. He resolt renegar-me a rebre cap classe de paper, Ignor. 58. Són ben clars... es de ses viles que es reneguin a cumplir es segon i es tercer manament, Alcover Cont. 66. Especialment: a) Negar-se un animal a caminar, a sortir. Per quant a dins un cau s'hi reneguen sa fura y es coní, Ignor. 18.
|| 7. intr. No renegar-ne: no passar de la mida, no esser massa cosa (Pineda). «¿És bona, aquesta vianda?—No en renega» (=no ho és gaire).
    Loc.

Renegar com un oriol (o com una rata-pinyada): flastomar molt, amb irritació.
    Fon.:
rənəɣá (pir-or., or., bal.); reneɣá (occ.); reneɣáɾ (val.); rənəʝá (Palma, Manacor, Pollença).
    Etim.:
del llatí renĕgare, mat. sign. ||1.