DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RENOU m. o f.
I. || 1. Avalot, desorde sorollós; cast. alboroto. Vosaltres vos glorificats | en les vostres iniquitats | en ranous e en falcies, Carta cel, ms. 451, p. 296. Dulen greus disgusts i renous, Aurora 228.
|| 2. Soroll (mall., men.); cast. ruido. «Un renou molt fort» (mall.) o «Una renou molt forta» (men. i part de Mall.). Sens fer renou ni brugit, doc. a. 1680 (BSAL, v, 204). Nos deia que no féssem renou. Rosselló Many. 70. Alguna pedra tombava... amb un gran renou d'enderroc, Riber Miny. 147. Automòvils... qui corrien com a desenfrenats i feien una renou qui semblava que el món se'n venia a baix, Ruiz Nov. 87. Què vol l'aigua amb tant renou d'argent, Carner Ofrena 168. Fer renou: fig., fer-se conèixer molt, adquirir anomenada.
|| 3. En renou: en desorde (Solsona, Urgell, Segarra); cast. revuelto. «Aquests nois ho fan anar tot en renou». Feya anar la casa en renou, Genís Narr. 214. (V. enrenou).
II. Rebrot (Fraga, Mequinensa, Tortosa, País Valencià); cast. renuevo. Renou o brot nou del arbre: Gemma, germen, Torra Dicc.
    Loc.
—Fer més renou que es mestral, o que un regiment de soldats: moure molt de soroll (mall.).
    Refr.—a) «Amb bull i renou, s'olla cou»: significa que les coses importants solen esser sorolloses (mall., men.).—b) «Més puja el renou que les nous»: es diu d'una cosa que té més aparença que valor real.
    Fon.: rənɔ́w (or.); renɔ́w (occ.); renɔ̞́w (val.); rənɔ̞́w (bal.).
    Etim.: de nou amb el prefix intensiu re-, o derivat postverbal de renovar.