DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RENUNCIAR v. tr.: cast. renunciar.
|| 1. tr. o intr. (amb la preposició a). Cedir voluntàriament (allò que el subjecte posseeix per dret). Aquell vull que sia per mi en loch meu, e en aquell renunciaré la corona, lo regne e lo ceptre real, Tirant, c. 16. L'abat renuncià a l'abadia, Eximplis, i, 10. Justícia no renunciarà jamés lo seu clam, si ja natura humana no li satisfà complidament tot lo seu deute, Villena Vita Chr., c. 15.
|| 2. intr. (amb la preposició a). Abandonar definitivament, deixar de pretendre una cosa o de voler-la fer. On pus fortment lo bisbe Blanquerna s'escusava e renunciava al papat, los cardenals pus fortment eren enceses e aflamats com lo feesen papa, Llull Blanq. 78, 10. Assí renunciu a loar totes altres obres en fora les vostres, Llull Cont. 101, 30. Qui perfetament ni acabada ama oració, cové que renunciu al món e a ses vanitats, Llull Cont. 296, 19. Començà a dir a son pare com volia renunciar al regne, Pere IV, Cròn. 30. Per Déu te prech | que renuncies | ses companyies, Spill 6981. Renec e renunciu a ell e a totes ses falses pompes, Oliver Exc. 23. Qui renuncia a les coses que posseheix o posseir poria, e sos mals costums no renuncia, no pot esser deixeble del Redemptor, Villena Vita Chr., c. 45. Renunciar a si mateix: desprendre's de tot amor propi. Renunciau a vós mateix, diu Christo, Lacavalleria Gazoph.
|| 3. ant. Refusar, negar-se a acceptar una cosa. Si lo senyor de la nau vol surgir..., açò faça ab voluntat e ab acort dels mercaders, e si'ls mercaders ho volen e'l senyor de la nau los renuncia, si àncora o exàrcia hi romania, los dits mercaders ho deuen tot pagar pus que'l senyor... renunciat los ho haurà, Consolat, c. 109. Los assessors dels officials ordinaris sien tenguts, passat l'any de lur offici, dar consell als dits officials sobre les sentències que han de dar en les causes renunciades o concluses en temps de lur assessoria, doc. a. 1386 (BSAL, ix, 14).
|| 4. En alguns jocs de cartes, no servir del coll que es juga, tenint-ne.
    Fon.: rənunsiá (or., bal.); renunsiá (occ.); renunsiáɾ (val.).
    Var. ort. ant.: renuntiar (Pere IV, Cròn. 24); renonciar (doc. segle XIV, ap. Aguiló Dicc.); renunsiar (Obra vells 86); renunchsiar (Conex. spic. 92 vo).
    Var. dial. (gal·licisme): renunçar (Cerdà Llengua 15).
    Etim.: pres del llatí renuntiare, mat. sign. |||| 1, 2.