Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  reptar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

REPTAR v. tr.
|| 1. Acusar d'un crim, d'una mala acció; cast. tachar. Los marits poden reptar lurs mulers d'avolteri, Usatges 114. Un home reptava un altre de ladrucini, Llull Blanq. 70. Faés una batalla ab un escuder qui lo hauia reptat de trahició, Llull Felix, pt. i, c. 6. Que us entén a raptar de trayció, Pere IV, Cròn. 115. Si per ventura lurs marits les reptaran de aquest vici, diran que per més plaure a ells ho fan, Metge Somni iii. La germana Marta, reptant-la de ociosa, que no li ajudava, Corella Obres 325. Mes ai!, a ses entranyes no repteu de cruels, Atlàntida v. Reptar de fe: (ant.) acusar d'haver faltat a la fe, a la lleialtat promesa. Hun altre cavaller qui us reptàs de fe e llealtat, Desclot Cròn., c. 99. Que'l desafiàssem e reptàssem de fe, Muntaner Cròn., c. 216. Les batalles que's fan en camp clos per alscuns qui's repten de fe, Eximenis Dotzè, c. 321 (Arch. Ib. Am. xxiv, 356).
|| 2. Provocar a lluitar; cast. retar, desafiar. Offici de cauayler és reptar o combatre traydor, Llull Cavall. 15 vo. Va reptar al rey Carles que'n isqués a faer batalla ab ell, Boades Feyts 347. a) fig., Afrontar una cosa perillosa, no témer de lluitar-hi; cast. desafiar. ¿Com deixar ses filles? Jamai! Entre sos braços primer reptar la mort, Atlàntida v.
|| 3. Reprendre, renyar per una falta, per una mala acció (Lluçanès, Plana de Vic, Cardona, Solsona, Balaguer, Camp de Tarr., Tortosa, Maestrat, Cullera); cast. reprender, reñir. Per ço que'l rebtàs si's fos refredat de la devoció, Llull Blanq. 78. Fiu aplegar conseyll general e repté'ls tuyt de ço qui'ls era esdevengut, Muntaner Cròn., c. 233. Fan ço que no deuen, e pot-los-ne hom reptar, Cost. Tort. VII, ii, 6. Major vergonya ha cell qui és bo, de cells qui'l loen, que no ha cell qui és àuol, de cells qui'l repten, Jahuda Dits, c. 13. No concenten que les repte pare ni mare, Coll. Dames 504. No'm rept algú, car tots veig solaçar, Ausiàs March lxxv.
    Fon.:
rəptá (or.); reptá (occ., Maestrat); reptáɾ (val.).
    Var. ort.
ant.: raptar (Usatges, trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 308; Muntaner Cròn., c. 72).
    Etim.:
pres del llatí repŭtāre, ‘considerar’.