DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RESISTIR v.: cast. resistir.
|| 1. intr. Oposar la força a l'acció d'una altra; oposar-se, no cedir a un impuls, a una orde, a una força contrària. Ocupat ladonchs en la frontera per resistir a sos enemichs, Metge Somni iv. Anem, Ulixes, que no resistiré a la tua empenta, Corella Obres 26. La Güelfa... no podent resistir als naturals apetits de la carn qui... la combatien, Curial, i, 4. a) absol. La femenil condició promptament no pogué resistir que no demostràs esser molt agreujada, Tirant, c. 2. No resisteix: se gira... y diu a los pirates: «Podem partir», Costa Agre terra 39.
|| 2. refl. Oposar-se a una tendència, exigència, etc. Me resisteixo a abandonar la partida, Massó Croq. 116. La Pepa s'hi resistia, Pons Auca 269.
|| 3. tr. Aguantar, suportar sense cedir, sense flaquejar. Prompte sia l'esperit a resistir la carnassa, Cons. casada 186. No pogué resistir la curiositat, Ruyra Parada 156. No podent resistir en silenci l'escomesa de les mateixes ones, Ruyra Pinya, ii, 160.
    Fon.: rəzistí (or., bal.); rezistí (occ.); rezistíɾ (Cast., Al.); resistíɾ (Val.). En la pronúncia molt vulgar, reistir (rəistí, Mall.).
    Var. form. ant.: resestir (Tirant, c. 225).
    Conjug.: segons el model partir.
    Etim.: pres del llatí resistĕre, mat. sign.