DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. RETENIR (i ant. retener, i dial. retindre). v. tr.: cast. retener.
|| 1. Conservar; no deixar que se'n vagi una cosa, que es perdi, que deixi de tenir se. El conuenit... que li aiudarà suos directos a retenir, doc. a. 1115 (Miret Doc. 17). Si'l rey de Castella perdia lo seu, major embarch hauríem nós a éls de retener lo nostre, Jaume I, Cròn. 384. Hereu que sia establit en tota la heretat... cové que tota la rebug o tota la retenga, Cost. Tort. VI, vii, 3. Car sens delit dolor crey no's retinga, Ausiàs March xcii. Retenir en escrit: prendre nota, guardar escrita una cosa. E'l scriua deu açò scriure tot e retenir en scrit, Consolat, c. 119. Retenir acte d'una cosa: guardar-ne acta o nota oficial escrita. Del qual lo notari ne retinga acte, Ordin. Univ. 1596, 83.
|| 2. Conservar algú sotmès o acostat, impedir que se'n vagi. Lo tercer conseyl fo que retingués tota sa gent, car gent estava a tot rey que la gent que Déus li ha comanada sàpia retener a grat e plaer d'ells, Jaume I, Cròn. 498. Allí ell nos retench tot aquell dia a menjar e a jaure, Pere IV, Cròn. 103. El malehit catarro va retenir-los a casa, Pons Auca 214. a) ant. Tenir pres, captiu. Sí que negú no'n uolien retenir a presó, Jaume I, Cròn. 60. Les teles de les aranyes qui prenen e retenen les mosques, Scachs 29.
|| 3. ant. Mantenir en un cert estat o manera d'esser. Serà cosa per la qual nos retendrets obligats, doc. a. 1444 (Capmany Mem. ii, 249). Retinga'm Déu en mon trist pensament, Ausiàs March cxiv.
|| 4. Conservar, no deixar sortir una cosa continguda en el subjecte. Recebam la paraula de la predicació en goig e retingam-la en nostre cor, Hom. Org. 3. A la potència retentiva és donat offici de retenir la vianda que hom reeb, Llull Felix, pt. viii, c. 6. No pogué retenir les làgremes, Tirant, c. 3. Fastiguejat y escarafallós se retingué el respir, Pons Auca 164. a) Retenir l'orina: patir d'escassesa de micció. L'ome qui reté de la orina, Macer Erbes.—b) Conservar les femelles el líquid fecundant i quedar en estat de prenyat. No merexia | may obtengués | que retengués, | ni que fill entre | dins lo seu ventre, Spill 4716. En tenir set anys comencen a no retenir més, Agustí Secr. 173.—c) Conservar en la memòria o en l'enteniment. Demostra lo cor de bon cristià qui retén bé la paraula de Déu e la met en obra, Hom. Org. 3. Si retens bé ço que dessús hauem dit, Genebreda Cons. 153.
|| 5. a) Prendre una cosa o persona d'altri, sia per troballa, sia per conquista o per oportunitat d'ús. Donaren-li per conseyl... que la's retingués per muyler, Jaume I, Cròn. 2. Si sol haguéssem haut C hòmens freschs, de les galees hàgrem retengudes més de quatre, Muntaner Cròn., c. 227. Los diners no són meus, jo no'ls puch retenir, Oller Fig. pais. 210.—b) pron., Prendre per a si una quantitat que hom administra i que es considera com a penyora, com a pagament de serveis, com a indemnització, etc. Qual és major peccat, o donar lo bisbe los béns de Santa Esgleya a sos parents, o retenir-se sos béns crestià qui sia estat jueu, Llull Blanq. 77, 2. Per tal que per alcun no haia opportunitat o avinentea de retenir-se alcuna cosa de la almoyna, doc. a. 1329 (Col. Bof. xl, 70). Los consellers... se retengueren X m lliures de la darrera paga per tenir galees e guarda de la mar, Epist. Pere 73.
|| 6. Reservar, exceptuar una part d'allò que se cedeix. Donem plen poder al nostre fill Blanquerna de tots nostres béns, salvant que'ns retingam tanta renda com havem mester, Llull Blanq. 77, 15. Atribuexen a natura tot poder, e gens no'n retenen a vós, Llull Cont. 15, 22. L'emperador havia a fer de present paga de VI mesos, que axí fo retengut a la avinença, Muntaner Cròn., c. 212. Tal passió jamés home sostench: | per als dampnats nostre Déu la retench, Ausiàs March xxii. Retenir acord: (ant.) reservar-se l'acord, la decisió. Requerí-los que li liurassen lo dit castell..., e ells retengueren-se acort sobre la requesta, Pere IV, Cròn. 152. Retenir-se els detalls, les condicions, etc.: reservar-se'ls, no expressar-los. Com que ignoraven sa disposició respecte de semblant assumpte, es retenien tots els detalls fins a conèixer sa resposta, Pons Com an. 192.
|| 7. a) Aturar, impedir algú o alguna cosa de moure's cap a tal lloc, de seguir el seu impuls. Ja que a ell no havem pogut retenir, mas retindrem los altres que no y munten, Sermons SVF, i, 53. La duquessa... los corregué..., mas los senyors qui entorn stauen la retengueren e la lunyaren, Curial, i, 22. E reté que males humors no y deuallen, Flos medic. 19 vo.—b) Aturar un moviment; fer cessar o disminuir un moviment o impuls ja iniciat; dominar una facultat impedint que deixi d'obeir-nos. Aquell ha seny qui retén sa llengua, Jahuda Dits, c. 7. ¿Quals frens poran retenir del seu cors tan rebel... aquests desordonats desigs?, Genebreda Cons. 66. No poguí retenir lo natural mouiment qui'm forçà de fer tal desastre, Tirant, c. 319. Lo scuder retench son colp, Llull Felix, pt. i, c. 3. El jove Faust reté sos passos, Oller Febre, i, 146.—c) refl. (i ant. intr.) Dominar els propis impulsos; deixar de fer allò que s'havia començat o que es volia fer. E'ls manam que no's moguessen; e ladonchs... retengueren-se pus hagueren vista nostra persona, Pere IV, Cròn. 356. De la qual dona s'enamorà axí fortment que el retenir no era en sa potència, Decam. i, 142. «No m'he pogut retenir, i l'he insultat».—d) refl. Retardar-se de fer una cosa. Per tal com trenta dies te has retengut de fer l'almoyna que jo't mané fer, Eximplis, i, 247.
    Fon.: rətəní (or., bal.); retíndɾe (occ., val.).
    Conjug.: segons el model tenir.
    Etim.: del llatí retĭnēre, mat. sign.

2. RETENIR v. intr. (incorrecte)
Retentir. Retenir, o resonar lo metall: Tinnio. Retenir el metal, Nebrija Dict. La porta és tancada, | s'obre... y reteneix | ab un drinch, Ruyra País Pler 42.