DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. REU, REA m. i f.
Que ha comès o es diu que ha comès una culpa; cast. reo. E los asseguradors reus sien absolts e liberats, doc. a. 1458 (Capmany Mem. ii, 452)."E lo reu no pague ni posa penyora, doc. a. 1470 (BABL, xi, 277). Per guardar que es tres reus no fugin, Alcover Cont. 83. a) ant. usat com a adj.: Com la part rea liurarà la penyora, doc. a. 1470 (BABL, xi, 277);Si la part convenguda o rea en la primera comparitió confessarà lo deute, Const. Cat. 184.
    Fon.: rέw (Barc.); rέ̞w (Val., Palma).
    Var. form. ant.: reus (llatinisme) Pot lo jutge haver conexença en jutjar e l'advocat en advocar, e l'actor en posar e'l reus en deffendre de les coses veres e de les falses, Llull Arbre Sc. ii, 41; reo (castellanisme) Havia fet tolre lo cap a Andriota per reo de trahició, doc. a. 1392 (Ardits, i, 28).
    Etim.: pres del llatí rĕus, mat. sign.

2. REU m. o f.
Arada (Plana de Vic, Urgell, Conca de Barberà, Camp de Tarr.). Una reu ab sa rella, Duas reus dolentas, doc. a. 1690 (arx. de Montblanc). V. arreu art. 1.

3. REU
A reu: adv., arreu (V. arreu art. 2). Posar algunes coses tot a reu: Res aliquas permiscere vel confundere vel perturbare, Lacavalleria Gazoph. Anar de mal reu: anar de mal borràs (Àger). Deixar una cosa de mal reu: deixar-la malament, mal endegada. «Va deixar el llum de mal reu, es va adormir, i es va calar foc a la casa» (La Seu d'U., ap. Aguiló Dicc.).