DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. REVOCAR v. tr.
|| 1. ant. Tornar cridar algú; procurar que retorni. Ach gran dolor e revocà los companyons desviats e fugents, Reis Bret. 219. Los leus o polmons axí com manxes envien lo vent, e despuys que és enviat lo reuoquen e cobren, Curial, iii, 1.
|| 2. Anul·lar, deixar sense efecte (una orde, concessió, decisió, sentència, tracte, etc.); cast. revocar. Blanquerna revocà son departiment, Llull Blanq. 53. Tot do que hom feés a altre estia ferm, e que no's puscha penedir ne reuocar, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 295). Soplica... que revoquets la sentència que havets dada, Muntaner Cròn., c. 104. Si dius fals testimoni... dapnat és si no o revoques en públich, Sermons SVF, ii, 274. a) Destituir, desposseir algú del seu càrrec. Revocar lo procurador: Amovere aliquem a procuratione, Pou Thes. Puer. 95.
    Fon.: rəβuká (or.); reβoká (occ.); revokáɾ (Cast., Al.); reβokáɾ (Val.); rəvoká, rəvoсá (mall.); rəvuká (men., eiv.).
    Etim.: pres del llatí revocāre, mat. sign.

2. REVOCAR v. que porten els diccionaris Escrig i Martí Gadea amb el significat de «tender una capa de cal o mezcla sobre las paredes y renovar su pintura y adornos», és un castellanisme inútil. Els vertaders mots catalans per aquest significat són eixalbar i referir.