Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  roncar
veure  ronçar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RONCAR v. intr.
|| 1. Fer un soroll ronc amb la respiració, en dormir, a causa de la vibració del vel del paladar; cast. roncar. Si s'adormia, | tantost roncava, Spill 2375.
|| 2. Fer un soroll ronc amb la boca un animal, sia com a veu normal, sia com a indici d'irritació; cast. roncar, rugir. Lo cauall... deu esser molt brau... romanent ab la cara braua e roncant e les narills inflades e ubertes, Dieç Menesc. ii, 10. Lex lo roncar a les granotes e cras-cras als corps, Eximplis, i, 119. El ca lloper roncava a un gat negre, Rosselló Many. 152. En mitj de criatures que ploren, de gossos que roncan disputant-se un os, Bosch Rec. 154. Especialment: a) El cant peculiar dels coloms (Lluçanès, Plana de Vic, Ribera de la Seu, Mall., Men.); cast. arrullar.
|| 3. Fer una cosa inanimada un soroll ronc, semblant al dels animals o de l'home quan dorm; cast. roncar, bramar. Quan ronca la maror, Canigó ii. Ronca la cova rodona, Costa Poes. 84. Dins vòstron pit sollevat | ronca un pantaix de tormenta, Riber Sol ixent 20. Els budells ronquen: es diu dels sorolls roncs que es produeixen en els budells, generalment durant la digestió.
|| 4. Cruixir o grinyolar una cosa poc lubricada; cast. chirriar, rechinar. «La porta ronca perquè els galfons estan rovellats» (Barc.). Pel topu, mai la porta en va roncar, Vallmitjana La Xava 37 (BDC, vii, 57).
|| 5. Rondinar, renyar (Empordà, Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. regañar, refunfuñar.
|| 6. Fer manifestacions excessives o importunes de poder, de força, de riquesa, en una forma gairebé amenaçadora o ofensiva (Penedès, Conca de Barberà, Tortosa, Men.); cast. roncar, echar roncas o bravatas. «Ronquen, ronquen les pubilles, | les cabaleres no tant. | ¿Per què ronquen les pubilles? Perquè tenen més cabals» (cançó pop., ap. Aguiló Dicc.).
    Loc.

Roncar les tripes (o els budells) a algú: continuar agitant-lo la ràbia, la irritació (Penedès, Vallès, Camp de Tarr.).
    Refr.

—«Qui no ronca, no és valent» (Empordà); «Qui no ronca, no sopa» (Segarra, Urgell): significa que la persona revestida d'autoritat ha de posar cara ferrenya i parlar fort o renyar, si es vol fer respectar.
    Fon.:
ruŋká (pir-or., or., men., eiv.); roŋká (occ., Maestrat, mall.); roɲсá (Palma, Manacor, Pollença); roŋkáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí rhonchare, mat. sign. ||1.

RONÇAR v. ant.:
V. ronsar.