DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ROSSEGAR (o arrossegar). v.: cast. arrastrar.
I. tr.
|| 1. Fer anar fregant per terra una persona lligada a una bístia o vehicle en moviment, com a turment o càstig aplicat a condemnats a mort. Si el reu no moria dels efectes d'aquest turment, després era penjat, cremat o esquarterat. Molt feel crestià... enans se lexaria tot desmembrar e puxes rossegar e cremar, que ell no descreuria de vostra trinitat, Llull Cont. 270, 22. Cèsar... pot metre la mà e'l tresor, e pot fer questes, e penjar e rocegar, Muntaner Cròn., c. 212. Si jueus o sarrains seran trobats jaén ab crestiana, lo jueu o el sarraí deuen esser tiraçats o rocegats, e la crestiana deu esser cremada, en guisa y en manera que muyren, Cost. Tort. IX, ii, 7. Hac-n'i alguns qui axí mateix foren rossegats e penjats, Pere IV, Cròn. 290. Dos dels principals jo he fet rossegar per la ciutat e squorterar, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 262). Viu roçegar | puys squarterar | una fornera, Spill 1869. Tots nuus... per terra rossegats deveu morir, Giberga Cobles. Axí fou pres..., y, rossegat derrera un mul, finí penjat, Costa Agre terra 178.
|| 2. Fer moure una persona o cosa estirant-la o empenyent-la sense aixecar-la de terra, vencent la resistència que amb el fregadís oposa al moviment. Un hom rossegà son pare entrò a la porta forana, Genebreda Cons. 131. Faldes bé steses | ab forradures | ... | tot ho roceguen, Spill 7639. Esfondrà les portes de casa Antònia Bisanyes y la rossegaren per terra per voler tenir actes carnals ab ella, doc. a. 1636 (Hist. Sóller, ii, 985). Vestit de gramalla de conseller, arrossegava ell una llarga cua, Lacavalleria Gazoph. Que feixuga és la cadena | que des d'Eva arrosseguem!, Verdaguer Flors Mar. 62. Amb son cabell estès sobre la cara | i arrossegant la mantellina negra, Canigó x. Es deixà anar en el balancí arrossegant-se'l fins prop del balcó, Pons Com an. 17. Rossegar els peus: caminar sense alçar-los de terra. Rossegar les cames: caminar amb les cames inflexibles, sense alçar-les. Semblava que arrocegués les cames, Massó Croq. 145. a) ant. Remolcar, fer moure una cosa estirant-la un vehicle per terra o per mar. Dits dos bergantins... rosegaven un abre de galera, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 75).
|| 3. Forçar a seguir; portar darrera seu vencent una resistència, com a conseqüència forçada, amb dificultat. Aquella part de l'esperit és prompta, | mas la dels senys, rocegant-la, m'acoste, Ausiàs March cv. Lo torrent crescut cavava molta terra, y rossegà tantas rocas, doc. a. 1761 (Hist. Sóller, ii, 606). Ha mil anys que sa morta polseguera | a tos peus la ventada rossegà, Costa Poes. 24. El garbí... entrà d'estropada sacsejant les veles i arrossegant la nau de costat, Ruyra Pinya, ii, 58. Arrossegar la llengua: parlar com amb dificultat, sobretot pronunciant interdentals les sibilants. Arrossegar la veu o les paraules: parlar lentament, prolongant els sons. Arrossegar una malaltia: anar malaltejant llargament, sense arribar a guarir-se. Rossegar l'esclavatge, la vellesa, etc.: passar amb dificultats o dolorosament un estat de submissió, de decrepitud, etc.
|| 4. fig. Malfamar; censurar durament o posar a la vergonya algú contant-ne coses deshonroses. Y tostemps disfama, rossega y peciga los fets del proysme, Viudes Donz. 238. No comportava may que rossegassen es seu nom, Aurora 227.
II. refl.
|| 1. Avançar amb el cos o una part del cos descansant a terra, com fan les serps i altres animals mancats de cames. Un home contret de peus y de mans ve ací rossegant-se per terra, Péreç Sant Vicent 23. Si jo no puch caminar, me arrossegaré pera enar-hi, Lacavalleria Gazoph. Es ninets que se rossegaven per allà, Roq. 28. L'allargassada serp arrossegà's un xich per la via, Pons Auca 283.
|| 2. fig. Humiliar-se excessivament, vilment.
III. intr.
|| 1. Moure's una cosa sense alçar-se de terra; penjar tocant parcialment en terra. Aljubes de vayrs puntats o erminis, e que'ls comencen al genoll e'n roceguen dos palms de terra, Metge Somni iii. Començà a tirar per fer-lo anar tost... ab tanta fúria que més paria que'l portassen roçegant que anant, Villena Vita Chr., c. 157. La roba de aquella senyora arrossega per darrera, Lacavalleria Gazoph. Quant el durà penjat p'es coll amb sa patena que casi li rossegui, Ignor. 72.
|| 2. Anar d'un lloc a un altre sense objecte o fent nosa; trobar-se una cosa inútilment en un lloc. Blat xerech que Déu sap es temps que feya que rossegava p'es porxo, Roq. 42. Ja feya vuytanta anys que es jay de sa barraqueta rossegava pel món, y no se moria, Alcover Rond. iv, 122.
    Loc.—a) Anar amb una anca rossegant: viure miserablement o amb escassesa de recursos.—b) Arrossegar una ala: caminar amb poca seguretat per conseqüència d'haver begut massa (Pla del Llobregat).
    Fon.: rusəɣá, ərusəɣá (or.); roseɣá, aroseɣá (occ.); roseɣáɾ (val.); rosəɣá, rosəɣá (mall.); rusəɣá (men., eiv.).
    Etim.: incerta, però molt probablement derivat del mateix mot (germànic?) que ha donat el cat. ròssa i rossí, segons la plausible opinió de Coromines (Vox Rom. ii, 166), qui explica aquesta derivació pel fet d'esser rossegats per cavalls (rossins) els condemnats al suplici del rossegament.