DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

RUMB (vulg. rumbo per castellanisme): cast. rumbo.
|| 1. Cadascuna de les 32 parts iguals en què es divideix la rosa dels vents.
|| 2. Línia que descriu una nau caminant en una direcció determinada. Fer rumb a tal o tal lloc: anar una nau en direcció a tal lloc. Feren rumbo a sa Torre d'En Pau, Roq. 31. Donar rumb: fixar l'oficial de guàrdia al timoner el rumb que la nau ha de seguir. Anar a rumbo: permetre el vent que un vaixell de vela segueixi el rumb convenient. Anar sense rumb: haver perdut l'orientació de la nau. La nau que sens rumbo flota, Llorente Versos 175.
|| 3. Camí que una persona o cosa segueix en la seva activitat. Anar a rumbo: anar bé, obrar així com cal. Dur mal rumbo: portar mala direcció, obrar de manera inconvenient. Tot lo d'aquesta vall de llàgrimes segueix el mateix rumbo, Penya Mos. iii, 15. Com si el viatge de son esperit, en mudar de rumb, exigís al cos una virada, Oller Vilaniu 227. Ah, si el seu mateix rumb | fos el de la meva ànima captiva!, Torres Poes. 93.
|| 4. Ostentació de riquesa; vida ostentosa d'abundància. Aportan dos massas de plata de tal grandària, rumbo y pompa, que no són majors en la Ciutat de Barcelona, Canyelles Descr. 115. Fon una boda lluhida y de rumbo, Guinot Capolls 22. De quina manera... havia pogut fer aquell grandiós casal i com poria dur es rumbo que duia sense fer ui, Alcover Rond. x, 132.
|| 5. nàut. Forat que travessa de banda a banda l'obra viva d'una embarcació, a proa i popa, i serveix per a enfilar la corda que es lliga al palanquí en l'operació de treure les barques a terra.
    Fon.: rúmbu (or., men., eiv.); rúmbo (occ., val., mall.). La forma rumb és purament literària i moderna.
    Etim.: del cast. rumbo, l'origen del qual es relaciona amb el llatí rhombus (cf. Coromines DECast, iv, s. v. rumbo).