DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SENCER (i dial. sancer), -ERA adj.: cast. entero.
|| 1. Que no li manca cap part; complet. Si l'aurà venut [el drap] per bo e per fort e per sancer, Cost. Tort. IX, xviii, 1. Dos loces, la una tranquada e l'altra sancera, Spill 3552. Podrà ser... comunal domini del home el món sancer, Llorente Versos i, 46. Especialment: a) (Home) no castrat; (dona) que no ha perdut la virginitat. Féu apellar los parents de la dita ponsella e liurà'ls aquella sencera e verge, Scachs 17. Prenent la fadrina, vos poden decebre, | que tal per sancera pensau souint rebre, | que ja sta rompuda, Viudes Donz. 196.
|| 2. Sà, no mancat de les seves bones qualitats. L'ome sensualment s'engana com la poma pudrida de la una part a ell absent, e per la part senser a ell present diu que la poma és bella, Llull Cont. 317, 24. Tots ne anaren en terra, qui ab la cuxa, qui ab la cama... qui ab lo bras specegat, que hanch nengú no'n scapà sancer, Desclot Cròn., c. 164. Solament la ley christiana és sencera de tota màcula de errors, Egidi Romà, ii, 2a, 5.
|| 3. fig. Ferm moralment; incapaç d'obrar malament, de claudicar. Partida de pits sencer y clar, Metge Somni ii. Sols ell colent de cor sançer, Spill 59.
    Fon.: sənsέ (or., Maó); sansé (occ.); sanséɾ (val.); sənsə́ (mall., Ciutadella, eiv.).
    Var. ort. ant.: cencer (doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 292; Dieç Menesc. ii, 50 vo); senser (Conex. spic. 14); sençer (Robert Coch 14); cençer (Robert Coch 9); sanzer (doc. val. a. 1607, ap. Aguiló Dicc.).
    Etim.: del llatí sincēru, mat. sign. ||1.