DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SENDERA f.
|| 1. Senda. E vay pendre mon camí per una estreta sendera, Turmeda Diuis. 2. E de no veure via ni sandera, Corbatxo 25. Anava per la sendera hont tenia parats sos llaços, Faules Isòp. 44. Mes si callaves, quina humil sendera | la vida, sense besos ni combats!, Carner Ofrena 157. a) Camí estret entre muntanyes (Ribera d'Ebre); cast. desfiladero.
|| 2. Filat que els caçadors posen a la boca del cau per agafar els conills o llebres quan en surten per fugir de la fura (Balaguer, Urgell, Ll., Gandesa, Ribera d'Ebre, val., bal.); cast. capillo. Ultra la forma acostumada de cassar en lo dit regne, so és ab senderes, filats, linyals, doc. a. 1391 (BSAL, ix, 31). Teniu fals lo cor e bona la cara, | he pendre sabeu conils ab sendera, Corella Obres 437. Y aprés d'auer fet encauar posí sendera, Somni J. Joan 91. Lauòs li parauen de mort les senderes, Passi cobles 53. Llavors és hora de parar llacera a les grues, sanderes als bells cérvols, Riber Geòrg. 22. a) Filats en forma de mànega amb un cèrcol o tap rodó a baix, que serveix per a posar-hi ocells els caçadors; nasa (Un Mall. Dicc.).
|| 3. Ret per a recollir els cabells o cobrir el cap; cast. albanega (Escrig-Ll. Dicc.).
    Loc.—a) Posar bé les senderes: posar tots els mitjans per aconseguir una cosa.—b) Estar ben parades les senderes: estar tot preparat per a un objectiu (val.).
    Fon.: sendéɾə (or., bal.); sendéɾɛ (Ll., Urgell, Gandesa); sendéɾa, sandéɾa (val.).
    Etim.: del llatí semitarĭa, derivat de semĭta, ‘senda’. El significat || 2 ve del fet que els filats de caçar es paren en els senders o camins fressats dels conills i llebres.