Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sense
veure  sensé
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SENSE o SENS prep.
que indica absència, exclusió, mancança, privació absoluta; cast. sin. a) Amb complement nominal o pronominal. Ni'ls puxa atrobar sens tota demanda e sens tota redempçó, Capit. Llorenç 1211. Sens occasió de bé no poria esser tan bell món com aquest, Llull Felix, pt. i, c. 1. Fe sens obres morta és, Jaume I, Cròn. 1. Altres són cechs e sens ulls, Metge Somni iii. Un pou sense fons de grans ladronicis, Passi cobles 38. Ni pot sense oli cardar bé la lana, Proc. Olives 436. Déu per sa mà | dona formà... sens despertar..., sense dolor | no res trencant, Spill 10301-09. Oh foll sense seny!, Faules Isòp. 2. Veu camps verdosos sens blat, Verdaguer Idilis. L'aucella mare vaig trobar sens vida, Salvà Poes. 5. La guardaria | vetlant tota la nit, sens ningú més, Costa Trad. Sens nombre: innumerable. Del bestiar sens nombre, Alcover Poem. Bíbl. 25. Sens mesura: incommensurable. Sol piadós e misericordiós sens mensura, Pere IV, Cròn. 23. Un sens fi (ant. una sens fi): una gran quantitat. Lansols, toualles, huna sens fi!, Coll. Dames 148. Es cego y sa seua dona y un sens fi d'èmulos seus, Roq. 21.—b) Amb complement verbal en infinitiu. Molt temps... estigueren sens haver fills, Llull Blanq. 1. Covench me gitar sobre'l lit, e soptosament, sens despullar, adormí'm, Metge Somni i. Passàs lo port sens pagar a l'entrada, Trobes V. Maria [98]. Si sense menjar-ne bestrau al escot, Proc. Olives 376. Ajupit, sens decaure..., servant amb ferma espatlla la màquina dels cels, Atlàntida i. Em vaig mantenir reservat sense confessar les meves febleses, Ruyra Parada 25.—c) Sense que, amb complement verbal en subjuntiu. Sens que hom no haja conexença de estes dues condicions no pot hauer conexença del arbre, Llull Gentil 9. Féu couinença ab nós, que exís de nostra terra per tostemps sens que jamés no y tornàs, Jaume I, Cròn. 376. En Miraboaps..., sens que no speràs son frare, va's llevar rey de Tunis, Muntaner Cròn., c. 30. Desigen esser mestres sens que primer sien estats deixebles, Faules Isòp. 1. Ni moure's pot la fulla sense que Déu ho vulla, Canigó xii.d) ant. Sens que no, amb complement verbal en indicatiu. Mort ahirable, la qual auciu home mal son grat e sens que no n'ha grat ne mèrit de Déu, Llull Doctr. Puer. 88, 9. La qual he lonch temps desirada sens que no sabia la nobilitat de son orde, Llull Cavall. 6 vo. Per què veus, sens que res no li costà, quants amichs sabé guanyar, Muntaner Cròn., c. 88. Segueix aquell sens que no't desvius, Oliver Exc. 51. Entraren en l'enteniment del rey de França, que sens que mai no l'hagués vista sobtosament l'amà, Decam. i, 114.—e) Amb complement nominal o pronominal, pot signifcar ‘a més de’, ‘sense comptar (tal o tal persona o cosa)’; cast. además de. «Jesús, Toni, que m'agrades, | i no ho he dit a ningú! | Molts en vénen sense tu; | si tu vols, vendran debades» (cançó pop. Mall.). Si corrompé alguna dona sens la sua muller [=a part de la seva muller], Eximenis Breu Conf.
    Var. form.
dial.: sinse.
    Fon.:
sέnsə, sέns (or., Maó); sénse, séns (occ.); sénse, sínse, séns (val.).; sə́nsə, sə́ns (mall., Ciutadella, eiv.); sénsa (alg.). Quan s'usa la forma sens davant paraula començada en vocal, la -s final de sens es pronuncia sonora.
    Var. form.
ant.: sene (Sene uestro engan, doc. a. 1107 ap. Pujol Docs. 12; Una altre balesta que's pare sene çint, Inv. Anfós V, 163); senes (O tenré... senes engan, doc. segle XII, ap. Miret Doc. 6; Nulla obra non és bona senes caritad, Hom. Org. 2; Ha longament posseyda fe senes dubitació, Llull Cont. 154; lassia que la fe senes les obres no uayla re, Jaume I, Cròn. 1; La tua veu sia senes 'cridar, e'l teu anar senes brugit, Jahuda Prov. 20); sins (Stigué sins algun recort, Tirant, c. 275).
    Var. ort.
ant.: sensa (Un poal... sensa ansa, doc. a. 1523, ap. Alós Inv. 35; D'un cor sensa pau, Salvà Poes. 18); sans (Sans masura, Graal 70).
    Etim.:
del llatí sĭne, mat. sign. La forma catalana normal és l'arcaica sene; d'ella, per addició de la -s adverbial, prové la també arcaica senes; aquesta, en la pronúncia ràpida, es va contreure en sens, que és la forma més usual en el català antic i encara usada avui, sobre tot en locucions estereotipades com sens fi, sens dubte, etc; finalment, la forma sens ha rebut una -e de recolzament convertint-se en sense, forma usada ja en el segle XV (sobretot en els versos on el ritme ho requeria) i estesa actualment a tots els dialectes. Aquesta forma sense, que en el català oriental i baleàric es pronuncia amb la e final mixta (ə), ha estat escrita sensa, però aquesta grafia no és correcta.

SENSÉ
Llin. existent a Gòsol, L'Arboç, etc. Es grafia dialectal per sencer.